Samarcanda a principis del segle XX

Fa poc més de dos mesos vaig publicar una entrada amb el títol Prokudin-Gorski: Els primers colors de Samarcanda dedicada a conèixer l'obra del pare de la fotografia, Serguéi Mijáilovich Prokudin-Gorski, i mostrar les espectaculars imatges d'aquesta ciutat i dels seus habitants. Unes fotografies amb cent anys d'història que ens acosten a la singularitat i bellesa d'aquesta ciutat d'Àsia Central.

Avui, en resposta a la bona acollida i comentaris rebuts, i per començar un bon nou any, voldria convidar-vos a gaudir amb algunes imatges més d'alguns dels habitants d'aquesta ciutat i uns videos dedicats a la seva obra... espero que us agradin...

 

 

 

 

L'arquitectura timùrida

El gran conqueridor Tamerlà (Amir Timur) va subjugar tota Àsia Central, gran part de l'imperi iranià, Iraq, Kurdistan, part de l'Anatolia, Caucas, territoris de l'actual Xinjiang xinesa i part del subcontinent indi, el que avui en dia és Afganistan, Pakistan i una part de l'Índia. Habitualment, un cop finalitzades les batalles, reunia les poblacions dominades i entre elles cercava els millors artesans per dur-los a enriquir artísticament la capital del seu nou imperi, Samarcanda.

En reunir els artesans de les diferents terres conquerides Amir Timur va iniciar un dels períodes més brillants en l'art islàmic de tots els temps. L'art i l'arquitectura timúrida van servir d'inspiració a les terres que s'estenen des de Anatòlia a l'Índia i malgrat aquest extens imperi va ser relativament de curta durada, els seus descendents van continuar governant en Transoxiana com a mecenes principals d'aquesta rica versió de l'art islàmic. A través del seu patrocini, el món islàmic oriental es va convertir en un important centre cultural, amb Samarcanda, Herat, Bukharà i altres ciutats com a focus artístics i religiosos durant segles.

Potser l'element més característic de l'època artística timurida era una autoconsciència del gust pel refinament tècnic i el virtuosisme que es va esforçar contínuament per superar fins i tot així mateix. Aquesta voluntat de recerca de la bellesa i la perfecció es va estendre en totes les facetes artístiques, així, en qualsevol de les vessants de la literatura, des dels manuals científics, mèdics o astronòmics fins a les obres religioses o poètiques, la cal·ligrafia, la il·luminació, la il·lustració i la unió en un tot brillant i acolorit ocupen un lloc central.  En les pintures en miniatura es considera aquesta com a l'edat d'or de la pintura hereva del món persa i amb influències de la pintura xinesa i l'estilisme mongol.

En l'arquitectura, en obres i edificis, l'ornamentació fou un element fonamental tant com la cura en el disseny dels jardins amb llacs artificials, fonts i pavellons. Rajoles de color turquesa i blau que formen intricats dissenys lineals i geomètrics decoraven les façanes dels principals edificis de Samarcanda i d'altres ciutats de l'imperi. De vegades, l'interior va ser decorat de manera similar, amb la pintura i el relleu d'estuc enriquint encara més l'efecte.

Samarcanda, com altres poblacions de l'Uzbekistan i Iran, recull aquest art i els seus monuments són una delicada mostra d'una cultura refinada i colorida.

+ info:
- The art of Timurid period (The Metropolitan Museum of Art - New York)
- Timurid Architecture in Samarkand
- Shahr-i-Zindah, la tomba del rei vivent
- Vida de Tamerlà

Mil Camins a l'Uzbekistan

Res millor que començar un nou any amb la Mercè, una gran i apassionada viatgera, l'autora del bloc Mil Camins un espai on descobrir les seves experiències i descobriments arreu del món. L'any 2011 va vitjar durant prop de dos mesos per Àsia Central i per començar el nou any res millor que compartir la seva interessant mirada a l'Uzbekistan (Samarcanda, Bukharà, Shakhrisabz o Taixkent):

"En taxi colectivo vamos a Shakhrisabz, situada a 80 Km. al sur de Samarkanda, asentada en un fértil valle rodeado de montañas. Fue aquí donde Alejandro Magno conoció a Roxana, de 16 años, que fue su última esposa. Pero lo que nos ha traido hasta aquí es que en 1336 nació Amir Temur y, también, fue el lugar donde hizo construir el Palacio Ak-Saray, conocido como “Palacio Blanco” (ak significa 'blanco', 'majestuoso' o 'noble'; Saray, 'palacio'), lugar al que siempre volvía después de sus campañas de conquistador.

El edificio del palacio de Shahrisabz tomó más de un cuarto de siglo en su construcción. El embajador español, Rui González de Clavijo, que pasó por Shahrisabz en 1404 en su camino a la corte de Tamerlán en Samarcanda, se quedó atónito y encantado por el prodigio arquitectónico, y dejó una descripción detallada del mismo en su autobiografía, teniendo en cuenta, sin embargo, que la espléndida decoración artística aún no estaba terminada.

Según el embajador del reino de España, Clavijo, fue una construcción enorme, hasta con la piscina en el techo. El agua se suministraba por tubos de plomo, que llegaban de las montañas. Además en la azotes se encontraba una pequeña plaza desde donde se observaba una gran panorámica de la ciudad.

En la actualidad, solamente se conserva de esta edificación dos partes de dimensiones gigantescas de lo que era la entrada, cubierta con colores azules, blancos y mosaicos dorados..."