I una mica més de la Samarcanda pre-soviètica...

Continuant amb la selecció d'imatges de  Serguéi Mijáilovich Prokudin-Gorski  que vam iniciar a l'entrada Prokudin-Gorski: Els primers colors de Samarcanda avui us deixo amb el primer video de la Guia de Samarcanda i amb una mostra més en color dels habitants d'aquesta ciutat als anys '10 del segle passat:

 

 

 

 

 

 

Munadjat Iultxieva, la veu tradicional de l'Uzbekistan

L'Àsia Central ha estat durant mil.lenis un gresol de cultures en el que s´han succeït tots els pobles, o s´han associat per tal de crear prestigioses civilitzacions. Totes les èpoques i totes les dinasties han deixat proves d´una vida artística refinada, particularment pel que fa a la música i la dansa. Durant més de cinc segles, fins a la revolució soviètica, les corts de Bukharà, amb Samarcanda, i de Khivà van brillar per la seva activitat musical i per fortuna, la música tradicional ha continuat viva fins els nostres dies.

És en aquesta rica tradició on s’ha format la música de l’Uzbekistan. En totes les cultures de l’Àsia Central la música clàssica i religiosa no s’ha transmès per mitjà de partitures escrites sinó que s’ha heretat per transmissió oral de pares a fills, de mestres a alumnes i s´ha conservat durant tant temps perquè mai no s´ha deixat de tocar essent una música viva que no ha calgut rescatar de l´oblit.

L’herència clàssica d’aquestes tradicions musicals consisteix en un conjunt de col·leccions, denominades “maqâm“, que són cançons i peces instrumentals que els intèrprets (coneguts com bastekâr) poden reproduir tot afegint-hi el seu toc personal. No obstant això, també es pot construir, sobre aquestes peces, noves composicions que, si tenen èxit, esdevindran part d’una “nova” tradició.

Travessant la Vall de Fergana, un oasi fèrtil a l’est de l’Uzbekistan, hom escolta música pertot arreu, les cançons i la tradició han conservat els seus maqâm autòctons. I en aquestes terres va néixer l’any 1960 en un kolkhoz, granja col.lectivitzada de cotó (les granges creades amb l’aigua dels rius Amu Daria i Sir Daria que s’abocava al Mar d’Aral) una de les intèrprets més reconegudes de tot el país: Munadjat Iultxieva (Munojot Yo'lchieva o Munadjat Yulchieva).

Als seus inicis cantava tot escoltant la ràdio i la televisió i aviat es van evidenciar les seves extraordinàries qualitats. Avui en dia pertany a la gran tradició clàssica d’Uzbekistan, amb un repertori centrat en el maqâm uzbek, poemes i cançons dels segles XIII, XIV i XV, als que ha incorporat les bases d’un nou estil. La seva reputació, avui en dia sòlidament establerta, es basa en un timbre i una tessitura d’entonació àmplia i potent que utilitza els colors i ombres, les cadències de la seva veu per a expressar un subtil dolor íntim. Els seus alts vellutats, plens de matisos, acompanyen el to malenconiós dels seus poemes.

El Mul·là Nasreddin i la dona del mestre del poble

El Mul·là Nasreddin, que sabia de tot una mica i res en profunditat, també feia de metge, segons que expliquen algunes narracions, com veurem tot seguit. El cas és que una nit d’hivern, fosca com la gola del llop, poc després de la mitjanit, es presentà a casa del Mul·là el mestre del poble, un vell amic d’infància:

- “Nasreddin, la meva dona es rebrega de dolor al llit. Si us plau, has de venir a veure-la, doncs temo el pitjor”.

El Mul·là, que era molt amic dels seus amics (i també dels seus enemics, tot sigui dit), es mig vestí, prengué el seu maletí i acompanyà a aquell desesperat a casa seva. Uns minuts més tard, Nasreddin entrà decidit a la cambra on jeia aquella dona que no feia més que gemegar de dolor. Mentre tant, el marit esperava tremolós fora, mossegant-se les ungles de por.

Al poc, sortí el Mul·là, arromangat, mig despentinat, i amb gest greu li demanà al seu amic:

- “Un tornavís, si us plau; ràpid, porta’m un tornavís!”.

L’amic portà l’eina immediatament i el Mul·là es tancà de nou a la cambra amb aquella pobre dona que no parava de gemegar. Ara, però, a més a més dels gemecs llastimosos de la dona, se sentia uns forts cops que feien esgarrifar. Fora, el marit, ja gairebé sense ungles, cada cop estava més amoïnat.

Cinc minuts més tard, tornà a sortir el Mul·là, encara més despentinat, suant, en samarreta només, i li digué al seu amic:

- “Escarpa i martell, si us plau; ràpid, porta’m una escarpa i un martell”.

Novament, l’amic portà d’immediat les eines que el Mul·là li demanava sense dir ni paraula, tot i que hagués desitjat saber què caram era el que estava succeint a l’interior de la cambra. Però, el cert és que no es va atrevir a fer-ho. El Mul·là, així doncs, entrà a l’habitació, aquesta vegada amb l’escarpa i el martell a les mans, tancà la porta i, de nou, començaren a sentir-se els cops d’abans, ara encara molt més forts, que es barrejaven amb els gemecs de la pobre dona.

Cinc minuts més tard, que al marit li semblaren tota una eternitat, el Mul·là tornà a sortir de la cambra, tot ell amarat de suor, amb la samarreta estripada i tacada de sang, i li digué al seu amic:

- “Una serra, si us plau; ràpid, porta’m una serra”.

En sentir, aquell pobre home ja no va poder retenir-se més i amb veu poruga demanà:

- “Però, Nasreddin, tan greu és el que té la meva dona?”.

Indignat, el Mul·là, que quan volia tenia un mal geni de mil dimonis, digué llavors a crits:

- “Què caram la teva dona…! Però si encara no he pogut ni obrir el maletí…!!!”.

El Barukh i la Khanna es casen: Una boda jueva de fa 140 anys a Samarcanda

Gràcies al bloc Israel's History - Picture a Day avui us puc mostrar les imatges de la boda jueva de Barukh i Khanna que va tenir lloc a la Samarcanda de fa 140 anys.

A principis del mes de maig del 2012 s'han descobert un seguit de fotografies a la Biblioteca del Congrés dels Estats Units on es mostra la vida de la comunitat jueva a Samarcanda de mitjans i finals del segle XIX, uns 140 anys enrere. Així, hi ha fantàstiques imatges de nens jueus a l'escola, de la vida en família, de les tradicions religioses, dels espais d'oració i d'altres. I avui us volia mostrar un grup d'imatges dedicat al casament d'una jove parella, el Barukh i la Khanna que va tenir lloc l'any 1870.

Abans d'explicar alguns detalls de la boda us volia presentar breument els "Jueus Bukharians" (o "Jueus de Bukharà"). La tradició ens explica que ja en temps del Rei David, deu segles abans del naixement de Crist, hi havia jueus que van començar a viatjar a Àsia Central per treballar com a comerciants. Posteriorment, la comunitat jueva centralàsiatica actual ens parla que al cor d'Àsia Central, a Bukharà, van arribar la tribu de Neftalí i de la tribu d'Issacar, de les tribus perdudes d'Israel (s.VII aC) i finalment una tercera onada dels jueus que van arribar a Àsia Central es tenen per descendents dels israelites que mai va tornar de la captivitat babilònica (s.V aC).

Sigui com sigui, de temps immemorials, existeix una nombrosa comunitat jueva a tota l'Àsia Central, que amb el pas dels segles ha anat oscil·lant en número i visibilitat, i que ha rebut el nom genèric de "Jueus Bukharians" per haver estat a l'emirat de Bukharà (Uzbekistan i Tadjikistan a l'actualitat) el seu nucli més destacat. En concret, a l'Uzbekistan, les majors concentracions es trobaven (i/o es troben) a Taixkent, Samarcanda, la mateixa Bukharà i Khokand, mentre que a Tadjikistan, es concentren a la seva capital Duixanbé. Un nombre més petit va viure a Rússia, Kazakhstan, Turkmenistan, Afganistan, Kirguizistan i algunes altres pobles de l'antiga Unió Soviètica.

Durant segles van estar allunyats de les altres comunitats del món jueu i van viure força aïllats de qualsevol relació amb els seus germans de fe, tanmateix, van sobreviure mantenint els seus orígens israelites i les seves tradicions en entorns que habitualment van estar pocs receptius, sinó, francament hostils a la seva religió. Estan considerats com un dels més antics grups etno-religiosos d'Àsia Central i amb els anys han desenvolupat la seva pròpia cultura.

Fou doncs, el 1870,  quan dos joves jueus de Samarcanda es van casar seguint les tradicions nupcials del seu poble... i aquí tenim algunes imatges de la celebració:

En la imatge superior veiem la reunió del nuvi i de la núvia (amb presència dels pares de la núvia) abans del matrimoni.

En aquesta nova imatge superior veiem com el la núvia i el nuvi es situen per sota d'un talit (txal usat durant la liturgia) que actua com txuppa (dosser sota el qual una parella jueva es situa de peu durant la cerimònia del seu casament). Khanna és la diminuta figura amagada parcialment sota un "burqa" (segons indica el la títol original de la fotografia). L'home del centre estén una copa de vi com a part de la cerimònia (sheva brajot). Les dues mares, amb turbants al cap es troben situades en els costats de la núvia i el nuvi.

I per acabar, us volia mostrar la signatura de la ketubà, el contracte de matrimoni. La núvia i el nuvi són a sota del talit, amb les seves mares a banda i banda.

Podem veure algunes imatges més d'aquesta celebració en aquest enllaç. En resum, una història, que gràcies a la fotografía, ens mostra una petita part d'un altre rostre de Samarcanda i la seva gent, que avui, amb petites diferències, encara podem descobrir al caminar pels carrerons del "call jueu" de la mil·lenària ciutat... però això ja serà una altra història....