dimecres, 30 d’octubre del 2013

Max Penson i la seva època...

Ja fa unes setmanes que us vaig parlar de Max Penson i ara acabo de publicar un vídeo dedicat a les seves imatges, espero que us agradi...

dimecres, 25 de setembre del 2013

Max Penson, un poema visual de la transformació de l'Uzbekistan

El passat mes d'agost la revista de viatges Fronteras de Papel va publicar en la seva secció Galeria dedicada a les arts plàstiques un reportatge meu sobre el fotògraf Max Penson, amb el títol "Max Penson, un poema visual de la transformació de l'Uzbekistan" que us convido a llegir:

"Max Penson (1893-1959) nació en una familia judía pobre en la pequeña ciudad de Velizh en la actual provincia de Smolensk (Rusia). Pronto se trasladó a Vilnius (actual capital de Lituania), donde gracias a un subsidio pudo tomar estudios de pintura decorativa hasta que en 1914 su familia, debido a los pogromos antisemitas, se vio obligada a marchar a Kokand en el corazón del Valle de Fergana (actual Uzbekistán).

Tras la Revolución Rusa de 1917 el Comité Revolucionario de Kokand fundó una escuela de arte nombrando como director a Max Penson que además pudo demostrar sus aptitudes artísticas enseñando dibujo a los 350 alumnos que la formaban. Poco después, en 1921, a los 28 años, inició su pasión por la fotografía gracias al regalo de una cámara Leica que, con el paso de los años, lo convertirían en una referencia no sólo a la Unión Soviética sino también internacionalmente... continuar... 



divendres, 5 de juliol del 2013

Nasrudín i les seves ocurrències

El mestre Nasrudín, Nasreddín o Johà és un personatge mític de la tradició sufí, protagonista d’històries curtes sobretot de tradició oral, on destaca la seva saviesa propera a l’humor i el desconcert. La seva figura és molt present en els països que van des de la Xina i Mongòlia fins al Magrib i es poden trobar monuments i estàtues representant-lo tant a l’Uzbekistan com a Algèria, i a Turquia és considerat un veritable heroi nacional i s’organitzen visites a la “seva” vila natal i a la “seva” tomba.

Un dels grans recopiladors i creadors dels relats de Nasrudín fou Idries Shah (1924–1996) reconegut escriptor i mestre de la tradició sufi de la Tariqah Naqshbandi que va publicar un ampli ventall d'escrits que van des de la psicologia i l'espiritualitat fins als contes de viatges i els estudis culturals. Gràcies a aquesta tasca se'l considera un dels grans introductors en occident de les tradicions sufís.  I entre les seves obres aquí teniu alguna de les històries publicades en el llibre "Las ocurrencias del increible Mula Nasrudín" (Ed. Paidós, 1996) que he traduït al català:

El lladre

Un lladre va entrar a la casa de Nasrudín i es va emportar gairebé totes les pertinences del Mul·là a la seva pròpia casa.

Nasrudín havia estat observant tot des del carrer.

Després d'uns minuts va prendre una manta i el va seguir.

Quan va arribar a la casa del lladregot, va entrar, es va ficar al llit i va fingir dormir.

"Qui és vostè i què fa aquí?", Li va preguntar el lladre.

"Doncs bé-va dir el Mul·là-, ens estàvem mudant de casa, ¿no és així?

La pregunta conté la seva resposta 

- Diguem la veritat, va dir Tamerlà a Nasrudín quan es trobaven asseguts a la sala de vapor del bany turc.

- Sempre ho faig, majestat, li va respondre el Mul·là.

- Quin valor tinc jo?

- 5 peces d'or.

El monarca va semblar enutjar-se:

- Aquest cinturó que sosté el meu vestit de bany val això.

- Vostè no té valor, va respondre el Mul·là, i quan parlo de "valor", em veig obligat a contestar en els termes de la pregunta. Si es refereix als diners, li dono el valor extern: el del cinturó. Si vostè es refereix al valor interior, no es pot expressar amb paraules.


La utilitat d'un llum

- "Jo puc veure en la foscor", presumia certa vegada Nasrudín a la casa del te.

- Si és així, ¿per què algunes nits t'hem vist portant un llum pels carrers?

- És només perquè els altres no ensopeguin amb mi.

+ informació:
- Contes de Nasrudin i de l'Uzbekistan a Viatge a l'Orient
- Altres contes de Nasrudín a la Guia de Samarcanda
El Mul·là Nasreddin i la dona del mestre del poble
El tasbīḥ del Mul·là Nasreddin
- Cuentos de Nasrudín

dijous, 20 de juny del 2013

L'Hotel Malika Classic a Samarcanda


La cadena d'hotels Malika disposa de dos hotels a la ciutat de Samarcanda, el primer d'ells és el Malika Classic (anomenat així, Classic, arrel de la construcció del Malika Prime i que cal diferenciar ja que les prestacions i preus son prou diferents). L'Hotel Malika Classic (carrer Khamraev, 37) és un hotel de 3* que disposa de 26 habitacions grans, correctes, netes i confortables i una bona atenció en anglès per part del personal de l'establiment.

Tot l'hotel respira un ambient agradable que recorda la bellesa de les construccions tradicionals uzbekes malgrat que quan arribem (com podeu veure per la foto de sota) ens semblarà un edifici extremadament sobri. Aquesta idea l'abandonarem tot just creuem la seva porta ja que tot millora...


De ben segur que us agradarà pels detalls de la decoració, per la tranquilitat que es respira durant el dia i la nit i per algunes comoditats que a vegades no son fàcils de trobar com les terrasses davant de les habitacions on poder seure a llegir o prendre un te o com la mida dels llits que es prou gran. L'esmorzar és variat: iogurt, cereals, fruites del temps (meló, síndria, raïm, pomes), formatge, salsitxes, ous, tomàquets i cogombres, pa, alguns dolços, cafè i te.

Els únics inconvenients que li puc trobar (i que crec que cal valorar) són, per una banda, la ubicació, ja que si volem arribar a peu al Registan hem de calcular una caminata de mitja hora o l'opció d'agafar taxis o busos per anar als principals llocs turístics de Samarcanda. I per una altra banda, la manca de restaurants al voltant de l'hotel per la qual cosa hem de preveure menjar pel centre o per altres zones de la ciutat.

 

Un últim apunt, com sempre personal, pel meu gust tot està massa "nou", no sé si m'explico, l'establiment està força bé i l'atenció és molt bona, però l'edifici malgrat la cura que han tingut en recuperar l'estil tradicional de les cases i edificis tradicionals de la ciutat és un xic impersonal i no té l'encant d'altres establiments de similar categoria que podem trobar a Bukharà o Khivà. Tanmateix, és una de les opcions que es poden recomanar per estar uns dies a la ciutat tenint present la seva distància a algunes zones  de monuments de Samarcanda. 

Per fer la reserva des de casa nostra ho podeu fer des de Booking  o directament contactant amb la web dels Hotels Malika o amb alguna agència uzbek.

Per més informació podeu consultar les opinions d'altres viatgers a Tripadvisor o visitar la web de Malika Hotels a Samarcanda (en anglès i rus). Les imatges que acompanyen aquesta entrada són de la web de l'hotel. I per últim, us recomano visitar la secció d'allotjament d'aquesta mateixa guia, on trobar altres propostes, o consultar les dues entrades dedicades a altres allotjaments a la ciutat com el Bahodir B&B o l'Hotel Asia Samarkand.

dilluns, 10 de juny del 2013

Els escacs de Tamerlà


Amir Timur (Tamerlà) era una persona d'intel·ligència viva que es preocupava per la cultura. Va tractar d'absorbir coneixements d'altres pobles, sobretot dels àrabs, en temes com l'astronomia, la medicina i la història de les civilitzacions. A més, va buscar portar aquesta cultura al seu poble, sobretot a la capital de l'imperi: Samarcanda, que va patir un fort impuls cultural sobretot a l'àrea d'educació.

Però el seu gran passatemps, al qual dedicava les seves hores de lleure, no era altre que els escacs, cosa que no ens pot sorprendre si repassem la història i els personatges que es van veure atrets per aquest joc. Està documentat que en les seves estones lliures Tamerlà jugava assíduament als escacs, activitat que considerava beneficiosa per al desenvolupament de la seva ment.

Tanmateix, Amir Timur era una persona d'intel·ligència elevada i va decidir que els escacs normal se li quedaven petits, pel que habitualment jugava una modalitat anomenada Grans escacs, la qual va passar a ser coneguda per la posteritat com els Escacs de Tamerlà. El joc prové del Shatranj (o shatranji, el nom d'una forma antiga dels escacs) a partir del qual els escacs modern s'ha desenvolupat gradualment, considerant-se els Escacs de Tamerlà la seva versió més complexa.  I de ben segur no fou Timur el creador d'aquesta versió però ha arribat als nostres dies amb el seu nom...


La primera diferència important i que condiciona tot el joc és el tauler, ja que compta amb 112 caselles, 11 files per 10 columnes amb dues files que tenen dues caselles més, conegudes com ciutadella. La ciutadella era l'últim recurs del jugador que es trobava perdut, ja que si era capaç de portar el rei a aquesta casella la partida finalitzaria en taules. Per descomptat, amb un tauler de semblants dimensions el nombre de peces havia de ser superior i les regles una mica diferents.

Cal recordar que el poble mongol d'on provenien les arrels de Tamerlà tenien la seva pròpia versió dels escacs, on la majoria de peces representaven algun animal, però els Grans escacs eren d'una dimensió superior que aquest. Algunes de les peces tenien moviments similars als escacs actual, però existien altres totalment diferents... així les peces eren el Rei (Shah - 1), el visir (Wazir - 1), el general (Zarafah - 2), el camell (Jamal - 2), la girafa (Ferz - 2), l'explorador o espia (Taliah - 2), el brau o torre (Rukh - 2), l'elefant (Phil -2), la maquina de guerra (Dabbabah - 2), el cavall o lleó (Faras - 2) i els peons (Piyade - 11)

Les regles son diverses, i per saber més podeu consultar qualsevol dels enllaços que hi ha al final d'aquesta entrada, però hi ha una que he trobat força interessant que fa referència als peons. Cada peça (incloent el peó) té un peó corresponent, per tant, hi ha un Peó de Reis, Peó de Visirs, Peó de Girafes, etc. i en arribar a l'última fila del tauler, un peó és promogut al seu corresponent peça. Per tant, el peó de Girafes es converteix en una de les Girafes, etc.


Però hi ha dues excepcions, els peons de Reis i el peó de Peons. Un peó de Reis es converteix en un príncep (que es mou com un rei) que ha de ser amenaçat o capturat abans que l'oponent pugui guanyar. Quan el Peó de Peons arriba l'última fila, es queda allà i no es pot capturar. Tan aviat com es presenta una situació on l'oponent no pot escapar a la pèrdua d'una peça per un peó, o en què un peó pot atacar dues peces al mateix temps, el jugador ha de moure el seu peó a aquesta ubicació. A la segona promoció d'aquest peó, es mou al punt de partida del Peó de Reis. A la tercera promoció es converteix en un rei accidental, que actua com un príncep. Interessant i un xic complicat, veritat...?

+ informació:
- Ajedrez de Tamerlán
- Tamerlane Chess - Timur's Chess: Regles del joc (anglès) 
- Tamerlane Chess: regles, moviments i exemples.
- Article Tamerlán y el ajedrez de la web Ajedrez de ataque, del qual he extret part d'aquesta informació.

dilluns, 27 de maig del 2013

La llegenda de la mesquita de Bibi Khanum


Diu la llegenda que l'esposa més estimada del gran Tamerlà (Amir Timur), Saray Mulk Khanum (Bibi Khanum o Bibi Khanym) descendent directa de Genguis Khan, va ordenar la construcció d'una mesquita, la més gran de totes aquelles que existien a Àsia Central i, fins i tot, la més gran i alta del món en honor del seu marit mentre aquest estava de campanya per l'Índia lluny de la capital del seu imperi, Samarcanda.  

L'any 1399 va començar la seva construcció encarregada als millors arquitectes, mestres d'obres, artesans i ceramistes de tot l'imperi. I ben aviat es va veure que seria la creació més grandiosa de tota Samarcanda. Els treballs avançaven a bon ritme i la jove princesa Bibi Khanum passejava cada dia entre bastides i paletes observant complaguda com el regal que preparava pel seu marit Amir Timur creixia en bellesa i alçada fins a tocar els núvols.

Amb els pas dels mesos es van acabar els quatre minarets de 50 metres d'alçada i el pati central que estava enllosat amb plaques de marbre i de ceràmica i envoltat per un corredor d'arcades amb 400 columnes de marbre blanc coronades per cúpules de gran bellesa. La porta principal superava els 35 metres d'altura i les parets estaven decorades amb acolorits mosaics i rajoles tallades amb destresa i sensibilitat amb colors daurats, blaus, verds, turqueses i marrons càlids. Dins dels edificis els artistes més reconeguts omplien les habitacions amb pintures i ambientacions florals blaves i daurades sobre un fons blanc...

Tanmateix, conforme s'acostava la data que havia de tornar Amir Timur a Samarcanda, semblava que la mesquita no s'acabava i cada dia s'endarreria més la finalització de les obres. Havien passat ja cinc anys i Bibi Khanum enfurismada va anar a demanar comptes d'aquest retard a l'arquitecte en cap. Al trobar-se davant d'ell, aquest es va mostrar enamorat perdudament de la seva bellesa i li va confessar que es negava a completar el treball acordat a menys que li fes un petó.

 Maqueta de l'estat original de la Mesquita de Bibi Khanum (1399-1404)

L'esposa de l'emperador en resposta a aquesta proposició va ordenar al criats que portessin una dotzena d'ous de gallina pintats en diferents colors i li va dir a l'arquitecte: "Mira bé aquests ous. Tots són diferents només per fora, però per dins tots són iguals. T'ofereixo qualsevol dona de l'harem per satisfer la teva passió". Llavors l'arquitecte va demanar que el portessin dos gots, un d'ells amb aigua i l'altre amb vi blanc: "Mira aquests dos gots, princesa meva, tenen el mateix aspecte, però si bec del primer, no té gust a res i si bec del segon, el meu esperit s'omple d'alegria. El mateix passa amb l'amor"

Davant d'aquesta agosserada resposta i després d'alguns dubtes, Bibi Khanum va acceptar de rebre el petó sol·licitat però amb la condició que fos a través d'un tel de seda per evitar el contacte de les dues pells. No obstant això, el petó de l'enamorat arquitecte fou tant apassionat i calent que va cremar la seda i  la dolça pell de la princesa . El petó va quedar imprès en una galta, deixant així rastre de la seva bogeria.

Quan pocs dies després va arribar Amir Timur a Samarcanda, es va sorprendre per la bellesa de la mesquita. Però a l'acostar-se a besar a la seva dona va notar la marca a la galta interrogant al moment a Bibi Khanum que va haver de confessar l'atreviment de l'arquitecte... Immediatament es van desplegar per la mesquita els soldats de l'emperador per tal de trobar i castigar l'arquitecte, però aquest alertat pels sorolls va agafar uns vestits de seda i va començar a pujar per un dels quatre minarets fins arribar a dalt de tot i allà va lligar i desplegar tota aquesta roba com si fos un paracaigudes saltant al buit... el fort vent de l'est el va acollir i com si tingués ales el va portar fora de les muralles de Samarcanda allunyant-lo de l'ira de l'emperador... hi ha algunes veus que fins i tot diuen que va arribar volant a la ciutat iraniana de Mashhad, a més de 1.000 km. de distància...

Com tota bona llegenda té diferents finals, en alguns és Bibi Khanum qui vola per l'aire... i d'altres l'arquitecte va morir per ordre d'Amir Timur... Tanmateix, hi ha uns fets reals que la conformen malgrat molts detalls no siguin exactament tal com ens han arribat amb la rica tradició oral.

Sembla ésser que la mesquita fou encarregada directament per Tamerlà als millors artesans de l'imperi, molts d'ells portats des del Punjab a l'Índia. Gran part de l'obra es va dur a terme en la seva absència i Bibi Khanum va vetllar per la seva construcció, conjuntament amb altres princeps i membres de la cort, però ja en aquella época no era una jove princesa sinò que era una dona gran i malgrat havia un arquitecte en cap no consta cap relació amb la princesa.

Les dimensions espectaculars de la mesquita la van convertir en un dels més bells edificis que mai s'han creat en el món musulmà, malgrat Amir Timur no va tenir en compte el fet que no es pot augmentar indefinidament el volum dels edificis sense tenir en compte les peculiaritats dels materials de construcció locals així com les característiques del terreny. En la seva majoria la mesquita es va esfondrar en un terratrèmol a l'any 1897. A l'actualitat ha estat restaurada parcialment amb la rajola original i encara que avui impressiona per les seves desmesurades dimensions és tan sols una ombra del que va ser com es pot veure comparant les imatges de la maqueta i de l'actualitat...


dilluns, 13 de maig del 2013

El naixement d'una Republica Socialista: Uzbekistan


Per un moment pensem que hi som a pocs anys del 1917. Els bolxevics després de la Revolució d'Octubre de 1917 van anar conquerint territoris arreu de l'antic imperi. A l'any 1921 es van trobar amb una forta resistència per part dels nacionalistes uzbeks (basmatxis) que amb l'arribada a les terres d'Àsia Central de les restes de l'exèrcit blanc zarista eren dues de les grans preocupacions per tal de garantir l'èxit de la revolució. Tanmateix en aquests temps ja existien importants nuclis comunistes a les principals ciutats i pobles de l'Uzbekistan que es van aliar amb els musulmans progressistes per tal de fer fora a l'Emir de Bukharà, així com a altres líders i membres dels zarisme i el moviments conservadors refugiats, ben lluny del centre neuràlgic de l'Imperi.

L'any 1923 la revolta basmatxi fou derrotada, malgrat a les regions orientals de l'actual república de l'Uzbekistan, especialment la vall de Fergana, va mantenir una petita resistència fins a l'any el 1928 i ja residualment fins al 1936.

En 1924, es redefiniren les fronteres internes de l'Àsia Central atenent relativament a criteris ètnics, determinats pel georgià Iósif Stalin, en aquella época Comissari del Poble per a les Nacionalitats del govern de Lenin.

En realitat aquesta divisió va separar pobles i cultures que durant segles havien estat part del mateix territori, com per exemple, les poblacions de Samarcanda i Bukharà, d'étnia majoritariament tadjika, que passen a formar part de la RSS de l'Uzbekistan o com la Vall de Fergana, dividida entre la RSS del Kirguizistan, la RSS del Tadjikistan i la RSS de l'Uzbekistan.

El 27 d'octubre d'aquest any es crea la República Socialista Soviètica de l'Uzbekistan de la unió de la República Popular Soviètica de Bukharà (que correspondria l'emirat de Bukharà - el sud oest de l'Uzbekistan actual i algunes parts a Tadjikistan, Turkmenistan, i Kazakhstan), la República Popular Soviètica de Coràsmia (que correspondria a l'antic khanat de Khivà) i de part la República Autònoma Socialista Soviètica del Turkestan (que correspondria als actuals Kirguizistan i Turkmenistan i part del Kazakhstan, Uzbekistan i Tadjikistan) convertint-se en una nova república de la URSS en substitució de les inicialment creades.

Fins a 1929 la RSS de l'Uzbekistan inclou a la RSSA Tadjica, any que aquesta es separarà creant la República Socialista Soviètica del Tadjikistan adquirint igual rang dins de la URSS. En 1930, la capital de la RSS d'Uzbekistan és traslladarà de la ciutat de Samarcanda a Taixkent, i en 1936, s'incorpora la RSSA Karakalpaka que fins a llavors pertanyia a la RSS de Kazakhstan.

Aquesta divisió es va mantenir ja sense gaires modificacions fins a finals del segle XX amb la desaparició de la Unió Soviètica. L'1 de setembre de l'any 1991 la RSS de l'Uzbekistan es declarà independent i neix un nou país, la República d'Uzbekistan, amb unes fronteres creades setanta anys abans en els despatxos del Kremlin i amb una història de milers d'anys a crear... però aquesta ja és una altra història...

dilluns, 29 d’abril del 2013

Rosita Forbes per la Ruta prohibida, de Kabul a Samarcanda

Rosita Forbes escriptora anglesa nascuda en 1893, va ser una de les grans aventureres del passat segle XX, a l'altura de intrèpides dones com Mary Kingsley, Isabelle Eberhardt o Isabel Arundell, entre d'altres. Forbes aviat va decidir abandonar la encotillada societat anglesa amb un matrimoni que la va portar a viatjar i viure per diverses destinacions colonials britànics. A partir del seu divorci, va esdevenir una "lady-explorer and travel writer" adquirint una fama considerable, sobretot en el període d'entreguerres. Durant un temps, va brillar a la societat del seu país, no només per l'èxit de les seves publicacions i les seves bones relacions socials, sinó també pel seu personal encant i sofisticació de bon-vivant.

Al llarg de la seva vida, va viatjar per gairebé tot el planeta i la seva experiència va produir una profusa sèrie d'obres-històries de viatges, novel·les, articles polítics, conferències, i biografies de personatges vius, incloent la seva pròpia -que van arribar a ser bastant populars en la seva època. Amb una vida plena d'aventures viatgeres i contactes amb personalitats rellevants de la seva època (D'Annunzio, Mussolini, Clemenceau, "Lawrence d'Aràbia", Hitler, el rei Faisal, Haile Selassie, Roosevelt, entre molts altres), va aconseguir gran fama com la primera dona que va arribar al sagrat oasi de Kufra a través del desert de Líbia el 1920.

 

Després de la Segona Guerra Mundial i el seu periple nord-americà, va acabar establint-se en una casa, que ella va dissenyar al seu gust, en Eleuthera, una illa gairebé deshabitada de les Bahames, on va estar retirada escrivint novel·la romàntica fins a la seva mort el 1967.

L'obra que està considerada la seva millor novel·la de viatges du el nom de "La ruta prohibida. De Kabul a Samarcanda", el relat de la intrèpida aventura de Rosita Forbes per l'Afganistan i el Turquestan a l'any 1935.

L'Afganistan i el Turquestan tenen una història llegendària d'invasions i també una acreditada fama com a territoris irreductibles davant les envestides de l'exterior. No obstant això, després de llegir aquest llibre traiem una conclusió: ningú va aconseguir amb els seus pobladors el que amb tanta facilitat va aconseguir Rosita Forbes. Amb la seva gràcia habitual, aquesta viatgera, aventurera i glamurosa, va semblar voler desmuntar aquesta empremta de pobles remots amb l'atrevit afany de recórrer la seva "ruta prohibida". Així, en ple 1935, després de la seva arribada a la fascinant ciutat de Peshawar, la intrèpida escriptora sembla no poder resistir l'atractiu exòtic d'un món que sembla inaccessible; lloga un cotxe i un conductor, fa les maletes ràpidament, es posa els seus preciosos guants, es cala poderosament el seu elegant barret, i posa rumb a Kabul per recórrer tot el que hi ha entre Kandahar, Bamyan, l'Hindu Kush, Mazar-i-Sherif, Bukharà i, en última instància, la mítica i llunyana Samarcanda.

El que segueix és un dels viatges més increïbles d'aquest temps, ple d'aventura i lúcida observació. Una successió d'històries li serveix a Forbes per penetrar l'aspre closca dels paratges i habitants de la zona. També per deixar-nos un testimoni retrospectiu que presenta sorprenents paral·lelismes amb l'actualitat d'una regió on el temps, malgrat les seves tremendes envestides, sembla passar només de puntetes.

+ Informació:
- Rosita Forbes per Javier Coria.
- Ressenya de l'Editorial Almuzara sobre el llibre "La ruta prohibida. De Kabul a Samarkanda".
- Article de Pablo Fernández amb el títol "Una gran aventurera en la penumbra" al suplement Viajar de El Periódico.


dilluns, 1 d’abril del 2013

El Registan de Samarcanda

Avui us volia convidar a veure unes imatges de l'espectacular Registan...

Al voltant d'una gran plaça, el centre medieval de Samarcanda, es troben tres impressionants madrasses.A l'oest, la madrassa de Ulugh Beg (1420) és un homenatge a l'estudi, a les ciències, a la filosofia i a l'astronomia i, davant, observant-la amb l'afecte dels descendents, es troba la madrassa de Sher-Dor (1636) amb els seus dos rugents lleons (o tigres) que il·luminen els capvespres amb daurat esplendor. Enmig de les dues i envoltant la plaça, la madrassa Tilla Kari (1660) acomiada els últims raigs de sol des de la seva delicada cúpula blau.

dilluns, 11 de març del 2013

La Samarcanda jueva al segle XIX

Fa poques setmanes vaig publicar una entrada dedicada al casament de dos joves jueus en el Samarcanda de l'any 1870. Més d'una amiga i un amic m'han comentat si podia mostrar més imatges d'aquella època per la qual cosa avui començo un nou mes amb un recull d'algunes fotografies que ens porten fins el Samarcanda del segle XIX i la seva comunitat jueva... espero que us agradin...

Un professor amb els seus alumnes.

Dones en un funeral.

Membres de la comunitat jueva en una sukkà,  una cabana o construcció temporal que es realitza per celebrar el Sukkot (Festa dels Tabernacles, una de les tres grans festes de pelegrinatge del judaisme).

Aspecte de la sukkà tancada.

El professor amb un alumne. 

 Famílies tractant el tema del dot d'un casament com es pot veure pels dos paquets que tenen al seu darrere.

Escola jueva a Samarcanda.

Dos membres de la comunitat jueva de Samarcanda llegint uns salms.


dilluns, 4 de març del 2013

El Madrid de Samarcanda


L'any 1403 el rei Enric III de Castella, va enviar una ambaixada presidida pel madrileny Rui González de Clavijo per presentar els seus respectes i contribuir amb nombrosos regals al conqueridor Amir Timur. L'objectiu d'aquest viatge era estrènyer relacions entre la corona castellana i l'emirat tamerlà contra l'enemic comú, l'imperi otomà.

Aquest madrileny va trigar tres anys i mig en finalitzar el viatge, i com va relatar posteriorment, durant els 75 dies que van romandre a Samarcanda va assistir a nombroses festes on van comprovar la grandesa de la cort timúrida, i van conèixer de primera mà alguns dels assumptes de la política asiàtica del moment. A més, explica que van quedar impressionats per l'abundància i varietat de productes que es venien en els basars, així com de les grandioses obres arquitectòniques que s'estaven construint a la ciutat.

En homenatge a aquesta delegació espanyola, Tamerlà va decidir construir en Samarcanda una avinguda amb el nom de Rui González de Clavijo i un barri anomenat 'Madrid', que encara avui conserva el nom, morint poc després que Clavijo emprengués el seu viatge de tornada a casa.

 
Us convido a veure un vídeo del programa "Madrileños por el mundo" dedicat al Madrid de Samarcanda, ara, un petit barri d'aquesta ciutat. 



+ informació:
- El viatge de Rui González de Clavijo
- Amir Timur, el conqueridor d'Àsia

dilluns, 25 de febrer del 2013

I una mica més de la Samarcanda pre-soviètica...

Continuant amb la selecció d'imatges de  Serguéi Mijáilovich Prokudin-Gorski  que vam iniciar a l'entrada Prokudin-Gorski: Els primers colors de Samarcanda avui us deixo amb el primer video de la Guia de Samarcanda i amb una mostra més en color dels habitants d'aquesta ciutat als anys '10 del segle passat:


 
 
 
 
 
 



dilluns, 18 de febrer del 2013

Munadjat Iultxieva, la veu tradicional de l'Uzbekistan

L'Àsia Central ha estat durant mil.lenis un gresol de cultures en el que s´han succeït tots els pobles, o s´han associat per tal de crear prestigioses civilitzacions. Totes les èpoques i totes les dinasties han deixat proves d´una vida artística refinada, particularment pel que fa a la música i la dansa. Durant més de cinc segles, fins a la revolució soviètica, les corts de Bukharà, amb Samarcanda, i de Khivà van brillar per la seva activitat musical i per fortuna, la música tradicional ha continuat viva fins els nostres dies.


És en aquesta rica tradició on s’ha format la música de l’Uzbekistan. En totes les cultures de l’Àsia Central la música clàssica i religiosa no s’ha transmès per mitjà de partitures escrites sinó que s’ha heretat per transmissió oral de pares a fills, de mestres a alumnes i s´ha conservat durant tant temps perquè mai no s´ha deixat de tocar essent una música viva que no ha calgut rescatar de l´oblit.

L’herència clàssica d’aquestes tradicions musicals consisteix en un conjunt de col·leccions, denominades “maqâm“, que són cançons i peces instrumentals que els intèrprets (coneguts com bastekâr) poden reproduir tot afegint-hi el seu toc personal. No obstant això, també es pot construir, sobre aquestes peces, noves composicions que, si tenen èxit, esdevindran part d’una “nova” tradició.

Travessant la Vall de Fergana, un oasi fèrtil a l’est de l’Uzbekistan, hom escolta música pertot arreu, les cançons i la tradició han conservat els seus maqâm autòctons. I en aquestes terres va néixer l’any 1960 en un kolkhoz, granja col.lectivitzada de cotó (les granges creades amb l’aigua dels rius Amu Daria i Sir Daria que s’abocava al Mar d’Aral) una de les intèrprets més reconegudes de tot el país: Munadjat Iultxieva (Munojot Yo'lchieva o Munadjat Yulchieva).


Als seus inicis cantava tot escoltant la ràdio i la televisió i aviat es van evidenciar les seves extraordinàries qualitats. Avui en dia pertany a la gran tradició clàssica d’Uzbekistan, amb un repertori centrat en el maqâm uzbek, poemes i cançons dels segles XIII, XIV i XV, als que ha incorporat les bases d’un nou estil. La seva reputació, avui en dia sòlidament establerta, es basa en un timbre i una tessitura d’entonació àmplia i potent que utilitza els colors i ombres, les cadències de la seva veu per a expressar un subtil dolor íntim. Els seus alts vellutats, plens de matisos, acompanyen el to malenconiós dels seus poemes.



dilluns, 11 de febrer del 2013

El Mul·là Nasreddin i la dona del mestre del poble

El Mul·là Nasreddin, que sabia de tot una mica i res en profunditat, també feia de metge, segons que expliquen algunes narracions, com veurem tot seguit. El cas és que una nit d’hivern, fosca com la gola del llop, poc després de la mitjanit, es presentà a casa del Mul·là el mestre del poble, un vell amic d’infància:

- “Nasreddin, la meva dona es rebrega de dolor al llit. Si us plau, has de venir a veure-la, doncs temo el pitjor”.

El Mul·là, que era molt amic dels seus amics (i també dels seus enemics, tot sigui dit), es mig vestí, prengué el seu maletí i acompanyà a aquell desesperat a casa seva. Uns minuts més tard, Nasreddin entrà decidit a la cambra on jeia aquella dona que no feia més que gemegar de dolor. Mentre tant, el marit esperava tremolós fora, mossegant-se les ungles de por.

Al poc, sortí el Mul·là, arromangat, mig despentinat, i amb gest greu li demanà al seu amic:

- “Un tornavís, si us plau; ràpid, porta’m un tornavís!”.

L’amic portà l’eina immediatament i el Mul·là es tancà de nou a la cambra amb aquella pobre dona que no parava de gemegar. Ara, però, a més a més dels gemecs llastimosos de la dona, se sentia uns forts cops que feien esgarrifar. Fora, el marit, ja gairebé sense ungles, cada cop estava més amoïnat.

Cinc minuts més tard, tornà a sortir el Mul·là, encara més despentinat, suant, en samarreta només, i li digué al seu amic:

- “Escarpa i martell, si us plau; ràpid, porta’m una escarpa i un martell”.

Novament, l’amic portà d’immediat les eines que el Mul·là li demanava sense dir ni paraula, tot i que hagués desitjat saber què caram era el que estava succeint a l’interior de la cambra. Però, el cert és que no es va atrevir a fer-ho. El Mul·là, així doncs, entrà a l’habitació, aquesta vegada amb l’escarpa i el martell a les mans, tancà la porta i, de nou, començaren a sentir-se els cops d’abans, ara encara molt més forts, que es barrejaven amb els gemecs de la pobre dona.

Cinc minuts més tard, que al marit li semblaren tota una eternitat, el Mul·là tornà a sortir de la cambra, tot ell amarat de suor, amb la samarreta estripada i tacada de sang, i li digué al seu amic:

- “Una serra, si us plau; ràpid, porta’m una serra”.

En sentir, aquell pobre home ja no va poder retenir-se més i amb veu poruga demanà:

- “Però, Nasreddin, tan greu és el que té la meva dona?”.

Indignat, el Mul·là, que quan volia tenia un mal geni de mil dimonis, digué llavors a crits:

- “Què caram la teva dona…! Però si encara no he pogut ni obrir el maletí…!!!”.

dilluns, 4 de febrer del 2013

El Barukh i la Khanna es casen: Una boda jueva de fa 140 anys a Samarcanda


Gràcies al bloc Israel's History - Picture a Day avui us puc mostrar les imatges de la boda jueva de Barukh i Khanna que va tenir lloc a la Samarcanda de fa 140 anys.

A principis del mes de maig del 2012 s'han descobert un seguit de fotografies a la Biblioteca del Congrés dels Estats Units on es mostra la vida de la comunitat jueva a Samarcanda de mitjans i finals del segle XIX, uns 140 anys enrere. Així, hi ha fantàstiques imatges de nens jueus a l'escola, de la vida en família, de les tradicions religioses, dels espais d'oració i d'altres. I avui us volia mostrar un grup d'imatges dedicat al casament d'una jove parella, el Barukh i la Khanna que va tenir lloc l'any 1870.

Abans d'explicar alguns detalls de la boda us volia presentar breument els "Jueus Bukharians" (o "Jueus de Bukharà"). La tradició ens explica que ja en temps del Rei David, deu segles abans del naixement de Crist, hi havia jueus que van començar a viatjar a Àsia Central per treballar com a comerciants. Posteriorment, la comunitat jueva centralàsiatica actual ens parla que al cor d'Àsia Central, a Bukharà, van arribar la tribu de Neftalí i de la tribu d'Issacar, de les tribus perdudes d'Israel (s.VII aC) i finalment una tercera onada dels jueus que van arribar a Àsia Central es tenen per descendents dels israelites que mai va tornar de la captivitat babilònica (s.V aC).



Sigui com sigui, de temps immemorials, existeix una nombrosa comunitat jueva a tota l'Àsia Central, que amb el pas dels segles ha anat oscil·lant en número i visibilitat, i que ha rebut el nom genèric de "Jueus Bukharians" per haver estat a l'emirat de Bukharà (Uzbekistan i Tadjikistan a l'actualitat) el seu nucli més destacat. En concret, a l'Uzbekistan, les majors concentracions es trobaven (i/o es troben) a Taixkent, Samarcanda, la mateixa Bukharà i Khokand, mentre que a Tadjikistan, es concentren a la seva capital Duixanbé. Un nombre més petit va viure a Rússia, Kazakhstan, Turkmenistan, Afganistan, Kirguizistan i algunes altres pobles de l'antiga Unió Soviètica.

Durant segles van estar allunyats de les altres comunitats del món jueu i van viure força aïllats de qualsevol relació amb els seus germans de fe, tanmateix, van sobreviure mantenint els seus orígens israelites i les seves tradicions en entorns que habitualment van estar pocs receptius, sinó, francament hostils a la seva religió. Estan considerats com un dels més antics grups etno-religiosos d'Àsia Central i amb els anys han desenvolupat la seva pròpia cultura.

Fou doncs, el 1870,  quan dos joves jueus de Samarcanda es van casar seguint les tradicions nupcials del seu poble... i aquí tenim algunes imatges de la celebració:


En la imatge superior veiem la reunió del nuvi i de la núvia (amb presència dels pares de la núvia) abans del matrimoni.


En aquesta nova imatge superior veiem com el la núvia i el nuvi es situen per sota d'un talit (txal usat durant la liturgia) que actua com txuppa (dosser sota el qual una parella jueva es situa de peu durant la cerimònia del seu casament). Khanna és la diminuta figura amagada parcialment sota un "burqa" (segons indica el la títol original de la fotografia). L'home del centre estén una copa de vi com a part de la cerimònia (sheva brajot). Les dues mares, amb turbants al cap es troben situades en els costats de la núvia i el nuvi.


I per acabar, us volia mostrar la signatura de la ketubà, el contracte de matrimoni. La núvia i el nuvi són a sota del talit, amb les seves mares a banda i banda.

Podem veure algunes imatges més d'aquesta celebració en aquest enllaç. En resum, una història, que gràcies a la fotografía, ens mostra una petita part d'un altre rostre de Samarcanda i la seva gent, que avui, amb petites diferències, encara podem descobrir al caminar pels carrerons del "call jueu" de la mil·lenària ciutat... però això ja serà una altra història....

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...