Omar Jayyam i Samarcanda

“De vegades, a Samarcanda, al capvespre d'un dia lent i trist, els ciutadans ociosos van a passejar per l'atzucac de les dues tavernes, prop del mercat dels pebres, no per a degustar el vi d’herbes de Sogdian, sinó per espiar anades i vingudes o fer la guitza a algun bevedor un xic alegre, al que arrossegaran per la pols, cobriran d'insults i condemnaran a un infern el foc del qual li recordarà fins a la fi dels segles el reflex vermell del temptador vi.

D'un incident semblant naixerà el manuscrit de les Rubaiyyat a l'estiu de 1072. Omar Jayyam té vint-i-quatre anys i fa poc temps que va arribar a Samarcanda..." Extracte del llibre "Samarcanda" d'Amin Maalouf.

Omar Jayyam va néixer a Nishapur (Pèrsia), cap a l'any 1040 de l'era cristiana, i va viure prop de vuitanta anys. Llibertí, sibarita, àcid, místic i profeta, va estudiar Matemàtiques i Astronomia, va reformar el calendari musulmà, va conrear el Dret i les Ciències Naturals, però tot li va resultar insuficient a l'hora de resoldre el misteri de l'Univers, les passions humanes i l'existència mateixa.

Va destacar en l'àmbit de les lletres per les seves famoses "Robaiyyat", que constitueixen una lloança a la celebració, una enorme pregària fragmentada en estrofes que remeten a la celebració del vi i del plaer. Gaudir de l'instant enfront de la finitud de la vida.

Omar Jayyam fou un dels exponents més destacats de la literatura persa medieval. La literatura persa abasta un període cultural de dos mil cinc-cents anys. Els seus orígens provenen de les llunyanes regions més enllà de les fronteres de l'actual Iran, perquè el llenguatge persa va florir i sobreviu en vastes franges de l'Àsia central.

"Un instant separa devoció de blasfèmia,

un instant divideix allò cert d'allò incert,

gaudeix d'aquest instant i tingues-lo en molta estima,

que tota la vida suma el mateix que aquest instant."

Bahodir B&B, un modest i agradable secret pel viatger independent...

Entre els allotjaments que existeixen a Samarcanda hi ha un que es pot considerar "clàssic" entre el viatger independent (i/o motxiller), el reconegut Bahodir B&B.

L'hostal, senzill (fins i tot, podríem dir justet), sense grans comoditats, té el seu principal atractiu en el seu agradable ambient on destaquen l'hospitalitat del personal que treballa (Bahodir, la seva dona i la resta de la família amb uns mínims coneixements d'anglès i amb un somriure sempre als llavis) i el seu pati interior on els viatgers es troben per conversar durant hores i compartir consells i experiències.

Un cop trobat el lloc, al número 132 del carrer Mulokandov (a deu minuts caminant del Registan, i per tant una cèntrica ubicació en el darrer antic entramat urbà que resta a la ciutat) veurem com un senzill cartell corona la porta d'entrada a una casa tradicional uzbeka. Només creuar-la un petit pati ens dóna la benvinguda; a una banda, una escala porta a les habitacions dels pisos superiors i a l'altra banda, un petit passadís cobert ens porta al pati més gran al voltant del qual hi ha la resta de les habitacions.

En total diuen que hi ha 11 habitacions, una individual i deu dobles - encara que alguna d'elles es prou gran per encabir fins a quatre o més persones-, totes elles una mica atrotinades, amb aigua calenta i freda, banys compartits o privats, aire condicionat o ventilador, uns llits amb llençols vellets i servei de bugaderia. L'esmorzar està inclòs, arròs amb llet, ous, pa, formatge, embotits i melmelades, a més de cafè o te i iogurt. Es pot fer ús de la cuina on hi ha tots els estris necessaris i el preu de l'estada és força econòmic. També, es pot fer un sopar cassolà molt bo per uns preus immillorables. 

Al pati, hi ha els típics "tapxans", els bancs elevats, o millor dit, taules-bancs tradicionals, on pendre un te o menjar que es troben a les cases particulars i a totes les "txaicanes" (cases de te) de l'Uzbekistan, que acompanyen algunes taules en un ambient fresc, un acollidor refugi de la brutal calor de l'estiu de Samarcanda. En aquest espai sempre hi ha algun membre de la família Bahodir que ens oferirà mil i una tasses de te o cafè, síndria fresca, pastissos, galetes i suc acabat d'esprémer.

I cada nit, com en un ritual, el pati s'omple dels viatgers de totes les edats i de tots els llocs que es pugui imaginar, molts d'ells en llargs viatges per la Ruta de la Seda, que compartiran útils informacions o anècdotes divertides... En resum, un espai senzill i acollidor a Samarcanda, que s'ha convertit en un dels preferits dels viatgers independents en ruta per Uzbekistan. 

 

Ulugh Beg, el princep astrònom de Samarcanda

El conflicte entre la ciència i la religió, o més exactament entre científics i religiosos ha sigut una constant al llarg de la història a partir del moment en que algú va decidir fer servir el cervell per interpretar el món que l’envoltava. Ara es parla de l'ofensiva dels creacionistes contra la teoria de l’evolució. També són ben coneguts els problemes que va tenir en Galileu amb l’Església a mida que la idea que la Terra no era el centre de l’Univers s’anava imposant (eppur si muove).

Però en altres cultures també s’han donat aquests conflictes i fa poc n’he descobert un de particularment il•lustratiu. El cas d’Ulugh Beg, també conegut com “el príncep astrònom”. Fa uns 600 anys, una de les grans urbs del món civilitzat era la mil•lenària Samarcanda. Un nus clau en la ruta de la seda, que va ser convertida en la capital de l’imperi d’Amir Timur (o Tamerlà). Artistes, pensadors i científics d’arreu de l'Islam van instal•lar-s'hi, de manera que el coneixement va florir enmig de les majors joies artístiques. En aquell ambient va créixer el nét de Tamerlà, que va adoptar el nom d’Ulugh Beg (Gran Príncep) quan va ser escollit com a futur sobirà de l’imperi.

Ulugh Beg va resultar fascinat per diferents branques del coneixement. Cosa fàcil si tenim en compte l’ambient on es va criar, envoltat de savis, artistes i filòsofs extraordinaris. I això es va notar quan va arribar al poder, als quinze anys. Ben aviat va començar a fer coses poc habituals. Naturalment va emprendre la construcció de grans edificis, i entre ells la de “madrasses”, unes escoles que feien de mesquita, internat i escola tot alhora.

L’interessant és una frase que es troba en la madrasa de la ciutat de Bukhara. “La Recerca del coneixement és el deure de tot musulmà i un dels deures de tota musulmana”. Ara aquesta distinció entre homes i dones ens semblaria inacceptable, però en aquella època les dones estaven excloses de l'educació. El fet que Ulugh Beg considerés que elles també tenien dret a accedir a l’educació i les acceptés a les madrasses es considerava una indecència en els àmbits més extremistes. Aquella frase era una revolució.

Un altre edifici notable que va construir va ser un observatori astronòmic. I dins de l’observatori, la part més important va ser un sextant. A mi, un sextant sempre em recorda l’aparell que feia servir el capità Haddock per calcular la posició del vaixell quan anaven a buscar el tresor d'en Rackham el Roig. I és que durant molts segles el sextant va ser un aparell imprescindible per navegar. Quan encara no hi havia GPS el sextant permetia calcular l’altura a la que es troba un astre respecte de l’horitzó i amb això saber la latitud.

Ulugh Beg va construir un sextant per calcular la posició de les estrelles en el firmament, els solsticis, l’eclíptica... tot amb una precisió mai coneguda. La gràcia és que com més gran sigui el sextant menor serà l’error de la mesura. Doncs el sextant de Samarcanda feia gairebé quaranta metres d’altura!

Amb aquell i altres instruments i un equip d’astrònoms ben preparats es van fer les “Tables d’Ulugh Beg” un catàleg amb la posició de 1018 estrelles i que fins segles més tard no van poder ser igualades. Fins i tot ara, quan es comparen amb les dades del satèl•lit Hipparcos, s’observa que els errors són mínims. Un altre exemple de l’exactitud dels seus càlculs és el fet que va poder calcular la durada de l’any amb un error de tan sols 58 segons.

Recordeu que aquesta és una de les visites imprescindibles però hi han més... 

Però, ai! Ulugh Beg era tan bon científic com mal polític. Els seus predecessors seguien tots els preceptes religiosos i mantenien clergues en els llocs de poder de l’estat, però Ulugh Beg no va tenir aquesta precaució. Els va substituir per savis i això va fer que tothom es girés contra d’ell. Al poble ja li estava bé ser dirigit pels “mullahs” però no per simples homes per molt savis que fossin, i el clergue no volia perdre el control ni el poder que disposava. Això va fer inevitable el tràgic final d’Ulugh Beg. El seu fill es va revoltar i en va sortir guanyador. Després un decret religiós (una fatwa) va concedir el dret de revenja a un mercader que, aprofitant un viatge d’Ulugh Beg a la Meca, el va assaltar i el va decapitar. Allò va marcar l’inici de la decadència del coneixement científic a Samarcanda.

Ara únicament queda la memòria d’esplendors passats i el record de la declaració més coneguda d’Ulugh Beg: “La religió s’esvaeix com la boira, els imperis passen i sols restaran eternament les obres dels savis”.

Aquesta entrada és obra de Daniel, autor del bloc Centpeus i publicada en el seu bloc. Gràcies per l'autorització i pel relat !

La ruta de la seda

La Ruta de la Seda va conformar la xarxa de vies comercials terrestres més llarga del món. En la seva època de major esplendor (segles VII al X) va abastar prop de 8 mil quilòmetres de rutes de caravanes que cobrien un immens espai dels continents europeu i asiàtic, que recorrien des de la Xina fins al mar Mediterrani. Aquesta larguísima via comercial va començar a transitar-se al voltant de l’any 100 abans de la nostra era i es va mantenir vigent per més de mil quatre-cents anys.

La història de la Ruta de la Seda està plena de conquestes militars, intercanvis comercials, exploracions, peregrinacions religioses, creacions artístiques, diàleg entre cultures i perilloses travessies a través dels deserts, muntanyes i estepes que divideixen la Xina d’Àsia Central. Aquesta ruta, per on transitaven persones, béns i idees, va tenir un paper fonamental en el desenvolupament de les civilitzacions d’Orient i Occident. Gràcies a la comunicació que va propiciar la ruta comercial, el diàleg i interacció entre cultures va ser la part definitòria de la vida en aquesta part del món.

Deu el seu nom a la mercaderia més prestigiosa que circulava en ella, la seda, la fabricació de la qual era un secret que només els xinesos coneixien, encara que els romans es van convertir en grans afeccionats després de conèixer el secret abans del començament de la nostra era a través dels parts: aquests van organitzar llavors el comerç. Molts altres productes transitaven aquestes rutes: pedres i metalls preciosos, teles de llana o de lli, ambre, ivori, laca, espècies, vidre, corall, etc. A mitjan segle XIX, el geòleg alemany Ferdinand von Richthofen va ser el primer en anomenar Ruta de la Seda a la trama de vies de comunicació que van connectar la immensitat de la zona eurasiàtica.

Aquesta mítica Ruta té el seu cor a Àsia Central. Fa tot just ara 20 anys que els estats de Kazakhstan, Kirguizistan, Tadjikistan, Turkmenistan i l’Uzbekistan formaven part de la URSS. Amb la desintegració d’aquest país, l’agost de 1991, aquest països van esdevenir independents, en gran part contra la seva voluntat, així en mesos van haver de convertir-se en nous estats i crear una estructura política, social i econòmica. Allà en mig d'aquestes terrers plenes de tresors arquitectònics destaca la ciutat de Samarcanda, patrimoni de la Humanitat...