dilluns, 17 de desembre del 2012

La maledicció de Tamerlà (i epíleg)


Com a tota bona llegenda o tradició no sempre la realitat correspon amb allò que es relata. Per aquest motiu volia explicar alguns detalls sobre la veracitat d'aquesta història que finalment s'ha convertit en un mite, per tal que vosaltres podeu triar amb quin esperit us presentareu davant el gran Tamerlà quan viatgeu a Samarcanda... jo ja ho he fet i us he de confessar que cada cop que trepitjo el marbre que envolta les lloses de Gur e Amir resto uns instants en respectuós silenci i a una distància prudencial no fos cas que...

Sembla ésser que històricament el mausoleu de Gur e Amir sempre es va considerar un lloc important, un lloc sagrat de culte, malgrat durant segles la figura de Tamerlà va estar vinculada a les seves cruels conquestes. Tanmateix enlloc constava, ni consta, cap referència a un esperit maligne que es vengaria al ésser molestat, i en cap cas és a la làpida de la tomba. No ha estat fins fa vint anys, amb el naixement del nou estat de l'Uzbekistan, que per tal de substituïr de l'iconografia oficial a Marx i als liders comunistes, el nou govern ha triat el conqueridor turc-mongol com a heroi nacional "uzbek" i les seves virtuts han estat destacades i ampliades.

Obrir la tomba d'Amir Timur va ésser un tema delicat. Es va necessitar no només la decisió de Moscou, sinó també el suport dels presidents de les Repúbliques Socialistes Soviètiques de l'Uzbekistan i el Tadjikistan, així com dels líders religiosos i locals de la ciutat. En tot moment l'expedició cièntifica va estar acompanyada per membres destacats de la comunitat religiosa que pugessin garantir que no es violava ni cap llei islàmica ni cap tradició. Durant les setmanes que va tenir lloc l'expedició no consta cap prevenció especial per part dels ciutadans de Samarcanda envers els científics, ni cap estat generalitzat similar a la por o el caos, ni cap demanda per "aturar la profanació".

Malgrat això es va estendre més enllà de la ciutat rumors sobre el desenterrament de les restes vinculant-los amb la Guerra Mundial que s'han demostrat increiblement tenaços. No fou fins l'any 1970 que el líder oficial de l'expedició, Kari-Niyazovde, va publicar en les seves memòries que pocs dies abans d'obrir la tomba de Tamerlà i quan es trobava en una casa de tè s'el va acostar un grup de tres ancians que el van mostrar un llibre on es podia llegir un text en àrab: "Si hom molesta les cendres de Timur provocarà una gran guerra". El seu company d'expedició l'escriptor tadjik Sadriddin Ayni els va fer marxar sense gaire cura renegant de l'incultura d'aquestes creences. Es diu que aquesta mateixa història la va explicar poc desprès el cineasta de l'expedició Malik Kayumov al militar soviètic Gueorgui Júkov i aquest, conjuntament amb altres companys de l'Exèrcit Roig, van demanar a Stalin tornar les restes al seu lloc d'origen.

Així, amb aquesta conversa, és com es creu que es la que va crear el mite de la maledicció de Tamerlà. El relat d'aquest fet coixeja ja que segons esmenta un dels protagonistes, Sadriddin Ayni, el llibre (escrit en persa) on constaven aquests mots no feia referència en cap moment a Tamerlà, sinó que era un llibre tardà del segle XIX, així com no existeix cap prova, ni sembla gaire probable que els oficials com Júkov es prenguessin seriosament supersticions religioses. Tanmateix, això poc importa, ja sabem que els mites i llegendes tenen la seva pròpia vida...   

El 2004, el canal RTR va estrenar un documental, "La maledicció de Tamerlà" (el podeu veure en l'anterior entrada i al final d'aquesta -en rus) basada en els records de l'únic membre supervivent de l'obertura de les tombes de la dinastia timúrida, el director de cinema Malik Kayumov, considerat el "pare" del cinema uzbek que fou guardonat amb múltiples premis i honors a la URSS i internacionalment com la Medalla d'or en l'Exposició Mundial de Cinema de Nova York. Un documental que mostra la part més llegendaria i fantasiosa on destaquen els aspectes màgics més enllà de cercar dubtes raonables.

Només queda un dubte a resoldre, per què llavors es van retornar dos anys desprès les despulles de la família timurida a Samarcanda si no fou a causa de la maledicció de Tamerlà...?

Geràsimov un cop acabada l'expedició al 1941 va marxar a Moscou amb les restes d'Amir Timur, Ulugh Beg i dels dos fills del conqueridor on va realitzar una de les feines per la qual havia estat escollit membre de l'èquip, la realització del retrat escultoríc d'aquests personatges. Va estudiar i analitzar les característiques de Tamerlà i va determinar la causa de la seva coixesa, la seva alçada (1,72 m) i la seva complexió. Amir Timur era un home ample de pit, amb forts pòmuls i de trets clarament mongols amb algun element caucàsic. Un cop va terminar la seva feina amb els cranis de la família timúrida va enviar les restes d'Amir Timur a Samarcanda per tal que continueixin reposant al mausoleu, tal com estava previst des de la seva exhumació.

Per cert, Geràsimov va consolidar-se com el gran geni de l'escultura forense i fou l'autor de més de 200 retrats escultòrics de personalitats de la història de Rússia i Àsia Central com el Tsar i Gran Príncep de Tota Rússia, Iván IV el Terrible, el Gran Príncep de Kíev  Iaroslav el Savi, el Gran Duc Vladimir Andrei Bogolyubsky i molts d'altres. Fins al final de la seva vida va treballar a l'Institut d'Etnografia de l'Acadèmia de Ciències.



+ Capítols anteriors (la història sencera):

+  info:
- Article sobre "La maldición de Tamerlán" de Miguel Aracil. 

dilluns, 10 de desembre del 2012

La maledicció de Tamerlà (2)


"... La notícia es va escampar en segons pet tots els basars de la ciutat, una barreja de por i d'incredulitat va recórrer els rostres del habitants de Samarcanda... "

Els científics coneixedors de les circunstàncies de la mort d'Amir Timur no va donar més importància a aquest fet que va commoure a la població. Tamerlà va morir a Otrar (a prop de Shymkent a l'actual Kazakhstan) en el seu camí a la conquesta de la Xina. Per tant per poder traslladar i enterrar el seu cos a Samarcanda va haver de ser embalsamat. Aquesta olor era la mateixa que els científics britànics i francesos van trobar a les tombes dels faraons egipcis.

Durant les hores següents grups d'homes amb rostres disgustats es reunien en places i botigues comentant les desgràcies que la venjança del conqueridor d'Àsia reportarien a la ciutat. Els aksakals (els membres més ancians de la comunitat que tradicionalment exerceixen de líders) recorden horroritzats la profecia i demanen que s'aturi la profanació. Fins i tot, algunes famílies van cloure els infants dintre de les seves llars. Mentre que les autoritats, els liders religiosos i els escèptics prestaven poca atenció als rumors i segueixen amb interès i passió els esdeveniments que s'anaven succeint a la cripta.


L'endemà, al vespre del dia 21 de juny, pocs instants desprès de les vuit en punt, l'èquip científic soviètic va tornar a accedir a la tomba que havia restat més de cinc-cents anys en solitud i silenci. I per primer cop unes mans van acostar-se a les restes de l'emperador de les estepes. Lentament, es van apartar els trossos de fustes i metalls que feien de taüt. Els presents, prop de vint persones, van començar a observar la posició del cos, els ossos, l'atuell, mentre la camèra d'un jove Malik Kayumov (amb els anys serà un prestigiós director de cinema), ho filmava per la posteritat.

Delicadament les mans dels forenses van agafar els ossos tenint especial cura de les extremitats inferiors, fèmurs, ròtules, tíbies i peronés, amatents a resoldre el mite de la seva coixesa produïda a l'adolescència per dues ferides de sageta mal sanades. En un moment determinat i mentre tota l'atenció dels científics es dirigia a la seva persona, Geràsimov va agafar amb solemnitat el crani d'Amir Timur i el va mostrar a la càmera del cineasta. La missió científica havia assolit el seu objectiu. Aquella nit la lluna a Samarcanda era una ínfima franja de llum que semblava anunciar amb tristor allò que havia d'esdevenir. Pels carrers de la ciutat antiga de Samarcanda la brisa calenta de la nit duia el rostre de la por...


(En aquest vídeo a partir del minut 8,03 podeu veure la filmació del desenterrament explicada anteriorment)

No encara s'havia fet de dia, a les 3:15 de la matinada del diumenge 22 de juny de 1941, les tropes alemanyes del Tercer Reich van engegar l'Operació Barbarroja on més de 4 milions d'homes que conformaven 225 divisions, juntament a 4.400 tancs i 4.000 avions, van iniciar la invasió de la URSS en la que es considera l'operació terrestre més gran de la història en un front de mil sis-cents quilòmetres entre el mar Bàltic i el mar Negre. La maledicció de Tamerlà es va fer realitat...



Aquesta "coincidència" no va passar desapercebuda per alguns dels dirigents militars de l'Exèrcit Roig, però Iósif Stalin no creia en malediccions i va preferir ignorar aquest fet ocupat en la que s'anomenaria la Gran Guerra Pàtria, aturar i vèncer l'invasió nazi de l'Unió Soviètica. Amb els pas dels mesos, alguns generals de l'exèrcit rus, demanen que el cos de Tamerlà torni a ser enterrat al seu mausoleu, i fins i tot, es demana que es faci un enterrament religiós seguint els rituals propis dels antics mongols i amb els màxims honors.

Per fi la cúpula del poder soviètic accedeix a tornar les restes mortuòries a Gur e Amir a Samarcanda i callar així rumors i murmuracions. Estem a desembre de l'any 1942, el dia 20 i amb discreció, les restes de Tamerlà i d'Ulugh Beg són dipositades a la seva anterior morada acompanyades dels rituals religiosos dels seus avantpassats... De nou, els carrers de Samarcanda s'asseventen i una tímida alegria entra a les cases dels seus habitants omplint les converses d'una nova esperança en un canvi en el curs de la guerra. L'esperit de Tamerlà tornava a descansar en pau... Mentre les tropes soviètiques han iniciat l'Operació Urà amb l'encerclament de les tropes alemanyes durant la batalla de Stalingrad.

Al gener del 1943 alguns alts comandaments de l'exèrcit de la URSS, van visitar de manera secreta la tomba per tal de rendir un homenatge al gran conqueridor d'Àsia i desgraviar-lo per haver profanat les seves restes. Pocs dies desprès el 2 de febrer, el curs de la guerra canvia  radicalment amb la rendició de les tropes alemanyes en la batalla de Stalingrad i la victòria dels soviètics. A partir d'aquest moment tots els enfrontaments bèl·lics entre Alemanya i la Unió Soviètica es van es van resoldre del costat de l'Exèrcit Roig.


La maledicció de Tamerlà havia arribat a la seva fi. (continuarà...)

També pots llegir els altres capítols: La maledicció de Tamerlà (1) i La maledicció de Tamerlà (epíleg) 


dilluns, 3 de desembre del 2012

La maledicció de Tamerlà (1)

A principis de juny de 1941, en plena segona guerra mundial, el govern de la Unió Soviètica va enviar una expedició científica a Samarcanda sota la direcció del científic uzbek Tashmujamed Kari-Niyazovde i de l'antropòleg Mikhail Geràsimov. En aquell moment, Mikhail Geràsimov (1907-1970) ja era un reconegut arqueòleg i antropòleg, creador de les primeres tècniques de l'escultura forense, mentre que Kari-Niyazovde seria en un futur el president de l'Acadèmia de les Ciències de l'Uzbekistan.


El seu encàrrec, autoritzat directament per Stalin, consistia "oficialment" en estudiar les restes del conqueridor Amir Timur (Tamerlà - Timur el coix), de la seva família i d'altres membres destacats de la història uzbeka en el marc de la celebració del 500 aniversari del naixement d'un dels grans símbols de la literatura d'Àsia Central, el poeta Alisher Navoí. Sembla ésser que més enllà d'aquest fet, també hi havia l'interès pròpiament científic d'estudiar les restes d'un dels personatges més destacats de la història d'Àsia i al mateix temps la voluntat de descobrir possibles tresors arqueològics que puguessin enriquir les arques de l'estat o qualsevol coneixement que pugues ésser "especial" degut a la creença tradicional d'ésser un lloc de culte amb poders màgics, un lloc d'esdeveniments extraordinaris i inexplicables. 

Així, per tal de poder estudiar en detall l'època en la que va viure l'insigne poeta es va autoritzar obrir el mausoleu d'Amir Timur, el conegut com Gur e Amir (La tomba del l'Emir -Rei-), on a més de les seves restes es troben les dels principals membres de la seva família. La data prevista per l'exhumació era mitjans de juny del 1941. Acompanyaven a Geràsimov i a Kari-Niyazovde, l'escriptor i historiador Sadriddin Ayni, el famós orientalista Alexander Semyonov, l'antopòleg Lev V. Oshanin i l'operador de cinema Malik Kayumov que va filmar els avenços d'aquesta expedició científica.


Mentre, pels carrers i basars de la tradicional Samarcanda el rumor que uns científics russos volien profanar la tomba s'anava estenen. Malgrat que inicialment els líders religiosos havien donat el seu vist-i-plau a l'expedició ara a les mesquites els imams criticaven en veu baixa aquest sacrilegi. Tota Samarcanda estava amatent a futurs esdeveniments. Les llegendes deien que les persones que havien intentar profanar aquesta tomba havien portat la desgràcia a la seva vida i a aquestes terres...

El 16 de juny van començar les excavacions. Sota la cúpula espectacular i les lluents decoracions daurades del mausoleu es troben les tombes reials, tanmateix, els cossos es trobaven realment -com en l'actualitat- en una semi-amagada cripta tot just a sota de la sala principal de l'edifici. Primer de tot, es van obrir les tombes dels fills de Ulugh Beg, poc desprès les tombes dels fills d'Amir Timur: Miranshah i Shahrukh. El 18 de juny es van descobrir les restes d'Ulugh Beg, el gran científic i astrònom nét del conqueridor que confirmen la mort violenta d'una de les figures més brillants de tots els temps. Fins el dia següent no es van iniciar els treballs per obrir la tomba més preuada.

"Aquell que gosi molestar el meu somni, s'enfrontarà a un enemic encara més poderós que jo", aquesta era la sentència que escrita a la làpida del gran Tamerlà separava el seu cos de les mans dels estranys, la font dels mals que acompanyaven als profanadors i la temuda maledicció que recorria els foscos carrerons de la vella ciutat.

El 19 de juny va ser destapada la llosa amb la inscripció i el dia 20 es va obrir el taüt d'Amir Timur, instant en el que el mausoleu es va omplir d'una olor asfixiant barreja de resines, càmfora, roses i encens, fet que va obligar als presents a allunyar-se amb la confiança que l'aire exterior neteges l'ambient.

La notícia es va escampar en segons pet tots els basars de la ciutat, una barreja de por i d'incredulitat va recórrer els rostres del habitants de Samarcanda. (continuarà...)

Ja pots llegir la història sencera: La maledicció de Tamerlà (2) i La maledicció de Tamerlà (epíleg).

+ informació sobre la vida i conquestes de Tamerlà a "Amir Timur, el conqueridor d'Àsia"

dilluns, 26 de novembre del 2012

Amir Timur, el conqueridor d'Àsia

Del gran Amir Timur es poden dir moltes coses, explicar mil i una històries, i encara més, des de fa vint anys quan l'Uzbekistan va assolir la seva independència de l'antiga Unió Soviètica. Cal tenir present que l'Uzbekistan, la terra dels uzbeks, és un país "nou" on les seves fronteres actuals no havien existit en cap moment de la seva història fins que es van delimitar l'any 1936 en algun despatx de Moscou i desprès de sumar i restar territoris de les repúbliques veïnes, per acabar creant la República Socialista Soviètica de l'Uzbekistan.

Un país nascut l'1 de setembre de l'any 1991 on tradició i modernitat haurien de conviure sense els referents del comunisme i sense cap garantia d'assolir una vida millor mitjançant una independència no desitjada. I així neix, a la recerca d'una nova identitat, la mitificació de Tamerlà com a gran heroi nacional en substitució de Marx, Lenin i la iconografia soviètica de glòries passades.

Tamerlà (1336-1405) que deriva de Timür-i lang (Timur el coix) o senzillament Timur o Amir Timur (el "Cap" Timur -el nom Timur en txagatai, la llengua túrquica ja extinta que es parlava a l'Àsia Central, es traduiria per "ferro") no era pas uzbek ja que aquest poble turquic no va arribar a les terres que formen el país fins pocs anys més tard de la seva mort. De religió musulmana la seva cultura estava impregnada d'influències turc-perses i seguia els preceptes mongols en matèria de dret i honor (Iassa, que havia estat creada per Genguis Khan).

La seva família provenia de la tribu turc-mongola dels Barles que formaven part de l'Uluss (clan, confederació) dels Txagatai, nom del segon fill del gran Genguis Khan (1162-1227), a qui van correspondre els territoris d'Àsia Central i del Turquestan Xinés. Malgrat, en ocasions ha estat considerat hereu i família del cap mongol no hi ha cap evidència clara d'aquest fet i el mateix Timur mai va fer ús del títol de Khan que l'hagués correspost si hagués estat familiar de Genguis Khan. Tanmateix, es va casar amb una princesa d'aquesta família, Saray Malik Khanum més coneguda com Bibi Khanum (a la que està dedicada l'espectacular mesquita a Samarcanda)  i durant tota la seva llarga vida va evocar el llegat de les  conquestes mongoles.

Va néixer a prop de l'actual Shakhrisyabz (Uzbekistan) i va morir a Otrar, prop de Shimkent (avui dia a Kazakhstan), quan encapçalava una expedició contra Xina. Va ser enterrat en el seu mausoleu, el Gur e Amir, un dels grans monuments arquitectònics de Samarcanda, ciutat que havia convertit capital del seu imperi. Durant la seva llarga vida el van acompanyar multitud de renoms, alguns clarament laudatoris com el "conqueridor del món", "l'espasa de l'Islam", "pare de la victòria" o "el gran emir" i d'altres no tant agradables que rememoraven les seves campanyes i matances com el "flagell de Déu" o el "flagell de la terra". Les llegendes i històries que ens han arribat recorden tant la seva inhumana crueltat com la seva refinada estimació per les arts i la bellesa. Samarcanda fou resultat d'aquesta segona realitat ja que durant anys els millors artistes i artesans dels pobles conquerits foren enviats a la capital per tal d'embellir monuments, places, mesquites, carrers i palaus.


El domini de Tamerlà s'expandí considerablement tant pels dots bèl·lics i la dedicació contínua a la guerra i la conquesta com pels pocs escrúpols que mostrà a portar a terme les annexions. S'emparà de Coràsmia (1379), de Pèrsia (1380-87), de l'Azerbaidjan (1385-86) i del regne cristià de Geòrgia (1387), la població del qual fou obligada a convertir-se a l'islam. Abans de 1394 ja havia envaït repetides vegades territoris de les actuals Rússia i Lituània. En 1398, Tamerlà va arribar a l'Índia, on va prendre la ciutat de Delhi i va assassinar als seus habitants. El 1401 va prendre Síria als mamelucs, arrasant Damasc, i va matar brutalment als habitants de Bagdad.  Derrotà també i empresonà prop d'Ankara el soldà otomà Baiazet I (1402), expedició en la qual destruí la caserna dels hospitalers d'Esmirna (1402). I l'any 1405 emmalateix i mort de camí a la conquesta de Xina.


Anècdotes de les seves campanyes i victòries hi ha de tota mena: Encara avui en dia es recorda la derrota a Delhi de les tropes encapçalades per centenars d'elefants armats del sultà Muhammad II que van patir les enginyoses estratègies timúrides que van crear el caos entre els animals. L'entrada triomfal d'Amir Timur a la ciutat índia fou espectacular davant d'un centenar d'elefants de guerra capturats que es van exhibir i es van inclinar davant seu, proclamant la seva humilitat, derrota i submissió. Aquesta imatge va complaure tant a Tamerlà, que va ordenar que els elefants fossin enviats a Samarcanda, acompanyats pels millors artesans, escultors, artistes i arquitectes de Delhi.

O es recorda,  segons asseguren els cronistes de l'època, el pas del cruel conqueridor per la ciutat de Bagdad on es van fer cent vint monticles amb els caps dels derrotats. I com va escriure un historiador egipci que va visitar l'enclavament pocs anys després de Tamerlà: "Bagdad està en ruïnes. Ni mesquites, ni fidels, ni crida a l'oració, ni suq (basar); els palmerars s'han assecat i els canals estan encegats. Ja no es pot anomenar ciutat ", va afirmar.

Així fou com el seu imperi, que posteriorment es va anomenar en el seu nom dels timúrides, es va estendre imposant les seves regles de ferro i la seva cultura refinada en les vastes terres conquerides que anaven des de Síria fins a l'Índia, i des de l'occident de Xina fins a la Mediterrània.


+ informació:

- Biografia de Tamerlán (castellà).
- The life of Timur (anglès)
- El viatge de Rui González de Clavijo
- El mausoleo de Tamerlán (castellà)


dilluns, 19 de novembre del 2012

Samarcanda, cruïlla de cultures: Patrimoni de la Humanitat


Com molts coneixeu existeix un directori dels llocs declarats Patrimoni de la Humanitat al llarg dels cinc continents. El Patrimoni de la Humanitat o Patrimoni Mundial (en anglès, World Heritage) és un pla de protecció dels béns culturals i naturals del món, proposat per l'Organització de les Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO), a través de la "Convenció sobre la Protecció del Patrimoni Mundial Cultural i Natural", aprovat el 1972. En el seu interès per demostrar el valuosos i insubstituïbles que aquests preuats llegats resulten per a la humanitat, la UNESCO destaca la importància de la seva conservació per tal de ser gaudides per generacions futures.

A Uzbekistan hi ha actualment quatre indrets considerats Patrimoni de la Humanitat, a més d'altres quatre mencions en el Patrimoni Cultural immaterial.  L'any 1990, en temps de la URSS abans de la independència del país, aquest guardó el va rebre la ciutat antiga emmurallada (Ichon Qala) de Khivà. Posteriorment, el casc antic de Bukharà (1993) i el centre històric de Shahrisabz (2000), per rebre l'any 2011 aquest guardó la ciutat de Samarcanda, cruïlla de cultures.



Per tal de conèixer millor les meravelles que amaga Samarcanda, res millor que gaudir d'una de les opcions que ens ofereix el "planisferi", un format que ens permet visitar les imatges dels principals monuments de la ciutat (els tres edificis del Registan, Bibi Khanum, Gur e Amir i Shahr-i-Zindah) en una espectacular perspectiva de 360 graus.

Aquí teniu els diferents enllaços per gaudir d'aquesta experiència única:

- Registan, general des del minaret de la madrassa d'Ulugh Beg
- Registan, madrassa de Ulugh Beg
- Registan, madrassa Tilla Kari
- Gur e Amir (exterior)
- Gur e Amir (interior)
- Shahr-i-Zindah (baix)
- Shahr-i-Zindah (dalt)
- Mesquita de Bibi Khanum


+ info:
World Heritage Site: Uzbekistan

dilluns, 12 de novembre del 2012

Nuhot sho'rva, un restaurant especialitzat


La gastronomia uzbeka, igual que la d 'Àsia Central, és plena de rics ingredients i plats. Les sopes (shurpa,  sho'rva, шурпа) són uns dels plats més comuns i la diversitat d'ingredients enriqueix aquesta gastronomia i, com esdevé en molts altres llocs d'Àsia - i del món-, els bons restaurants especialitzats són una bona tria per descobrir la qualitat dels productes i gaudir d'un fantàstic àpat.

Així, a tot l'Uzbekistan, podem trobar restaurants especialitzats en la preparació de sopes que en algunes ocasions podrem distingir gràcies als seus rètols amb fotografies d'aquests plats... I a cada ciutat existeixen com a mínim dos o tres restaurants, igual que cases de té, que són les preferides de la població local i òbviament, Samarcanda no podria ésser menys.

Però abans de recomanar-vos un restaurant que em va fer passar una estona deliciosa volia parlar una mica de la vinculació que la tradició d'aquest país  estableix entre el fet d'alimentar-se amb una sopa determinada i la salut, convertint així el que pot semblar l'àpat d'un senzill plat en un valuós esdeveniment "sanitari".

Fou Ibn Sina (Avicenna), filòsof, investigador, pensador i metge, considerat un dels pares de la medicina i el metge més rellevant de l'edat mitjana, el primer que va escriure sobre els efectes terapèutics de la sopa en la salut humana. Ibn Sina, nascut a Khorasan, a prop de Bukharà , va ésser l'autor de més de 450 obres, entre elles el reconegut Cànon de la Medicina, l'enciclopèdia mèdica que va estar el text bàsic per a l'ensenyament de la medicina a Europa durant més de cinc-cents anys. (Per saber més de la vida d'Ibn Sina podeu llegir el llibre de Gilbert Sinoué "Avicena o la ruta d'Esfahan").

Mil anys desprès de la seva mort la gastronomia (i la medicina) uzbeks segueixen tenint molt presents les seves ensenyances. Així, una sopa de xai ben calenta ajuda a curar l'anèmia, el reumatisme, la pneumònia o la tuberculosi; una sopa amb carn magra condimentada amb herbes és ideal per sanar l'úlcera; per desprès d'una operació un bon metge et recomanarà sempre unes poques cullerades de sopa amb puré de vegetals i no hi ha remei cassola millor per després d'una dia de festa que prendre una sopa oliosa i picant.

Bé, com deia abans, els restaurants especialitzats en sopes es poden identificar pels seus rètols i de ben segur això serà el que ens permetrà trobar un bon plat de Nuhot sho'rva (Нухат-шурпа o sopa de carn amb cigrons). En el meu darrer viatge i portat per les recomanacions de Suzanna Fatyan, guia turística de  l'Uzbekistan i una enamorada de la seva gastronomia que viatja per tot els país a la recerca dels millors plats i restaurants vaig tenir la sort de poder trobar el rétol que teniu al costat i gaudir d'una deliciosa sopa de carn amb cigrons.

Encara que d'inici sembli un xic complicat, perseverant (i val la pena la recompensa) és molt fàcil de trobar. Aquest restaurant es troba en un carreró just davant de l'estàtua d'Ulugh Beg que hi ha a l'exterior del seu Observatori. El restaurant no és visible des de la carretera, però qualsevol uzbek que es trobi pels voltants us pot indicar el camí, només cal avançar  una mica més i ja estareu... Com en gran part dels restaurants de l'Uzbekistan trobareu cotxes aparcats a la porta que us permetrà identificar que ja heu arribat...


Us esperen els cigrons i el xai tendre que s'ha cuit a foc lent durant molt de temps,  acompanyats de tomàquet, ceba, pastanagues, llorer, pebre i un brou deliciòs... Bon profit !!!

Pd. I si voleu saber més d'aquesta cuina us recomano llegir l'entrada "El plov, el plat nacional de l'Uzbekistan" i també "Gastronomia uzbeka".
 


dilluns, 5 de novembre del 2012

Uzbekistan per lliure


Any és l'editora de Memorias del Mundo i de Memorias de Palestina i tal com ens explica l'entrevista que li va fer la Mercè (una bona amiga i autora de l'imprescindible bloc Mil Camins):  "... va començar a viatjar fa més de 20 anys, sense els recursos "tecnològics" que disposem actualment. Improvisant sobre la marxa i carregant el cos de quilòmetres és una enamorada d'Àsia i sens dubte tornarà sempre que pugui..." i entre les seves rutes l'any 2011 va estar a l'Uzbekistan i ens ho explica de meravella en la seva guia "Uzbekistan por libre" on ens parla de Samarcanda, "la perla del món musulmà", en aquest termes:

"Samarcanda tiene 5.000 años de historia, se desarrollo con una mezcla de las influencias persas, indias, árabes, chinas y de Occidente, por ello quizas la UNESCO cuando la inscribió como Patrimonio de la humanidad, la nombro como "Samarcanda, Encrucijada de las culturas". 

Está considerada como la ciudad más antigua de la ex Asia Central Soviética, en el primer milenio A.C. con el nombre de Afrosiab fue capital del estado de Sogdiana. Alcanzó su plenitud bajo el reino de Tamerlán (1370 – 1405) y se convirtió en la suntuosa capital del más vasto imperio islámico de la historia, el gobernante que creó el mayor imperio de su tiempo, del cual Samarcanda había de ser la capital, con sus espléndidas murallas, mezquitas, palacios, caravanserais, madrazas y bazares. 

Ademas Al estar ubicada como ocupó una posición central a lo largo de la Ruta de la Seda entre China y el Oriente Medio, se cree que en el siglo 16 dejo de crecer al comenzar el comercio marítimo de Occidente con la China .Los historiadores y poetas le han dado nombres tan sugerentes como “Roma de Oriente" y "La perla del Mundo Musulmán Oriental” y aun hoy sus monumentos dejan claro que lo fue y no se trata solo de poesia". (llegir més)

dilluns, 29 d’octubre del 2012

Tamerlano, òpera de Georg Friedrich Händel

Tamerlano és una òpera en tres actes composta per Georg Friedrich Händel. El llibret és de Nicola Francesco Haym, adaptat del llibret escrit per Agostino Piovene per a l'òpera homònima de Francesco Gasparini, aquest al seu torn adaptat a partir de la tragèdia de Jacques Pradon "Tamerlan ou La Mort de Bajazet" (1675). Es basa lliurement en la història de l'emperador otomà Bajazet i la seva derrota davant de Tamerlà. Per tant, en aquesta fantàstica òpera podem conèixer una part de la història del gran Amir Timur i una adaptació d'un moment destacat de les seves conquestes.

S'estrenà el 31 d'octubre de 1724 al King's Theatre de Haymarket, a Londres, durant la sisena temporada de la Royal Academy of Music. En l'estrena cantaren la famosa soprano Francesca Cuzzoni i el castrato Francesco Bernardi Il Senesino.

Tamerlano és l'òpera número divuit de Georg Friedrich Händel i, igual com la major part de les seves obres, va ser composta en un període de temps bastant curt (en només tres setmanes), sobre un text del seu llibretista més habitual, Nicola Haym, amb qui ja havia col·laborat a Giulio Cesare i ho tornaria a fer en un altre dels seus títols més coneguts, Rodelinda. En un moment en què Händel s'havia de sotmetre a la forta competència d'altres compositors, va acudir sovint a herois de l'antiguitat clàssica o de l'Orient, que podien afegir un interès històric o llegendari, a més de servir a un esperit il·lustrat per establir interessants relacions entre els bons monarques i als qui utilitzen el seu poder per cometre abusos.

Ara us deixo amb un fragment de l'òpera i us convido a escoltar altres fragments en aquest enllaç amb les meravelloses veus de Monica Bacelli com a Tamerlano i Thomas Randle com a Bajazet.

 
+ informació:
- Llibret de l'òpera Tamerlano (italià - castellà) de Händel
- Tamerlano amb Placido Domingo.
 

dilluns, 22 d’octubre del 2012

Hotel Asia Samarkand, a un pam del Registan

Bé, no és exactament això que dic al títol, no és un pam, però només sortir per la seva porta principal i caminar menys de cent metres, dos o tres minuts, podem gaudir de la vista de dues de les madrases que embelleixen el Registan, la plaça principal de Samarcanda. I des d'alguna de les habitacions de l'hotel podem gaudir d'altres vistes com la mesquita de Bibi Khanum que es troba també ben a prop...


L'hotel Asia Samarkand (Kosh-Havuz, 50) que forma part de la companyia Asia que té hotels a totes les principals ciutats de l'Uzbekistan, com l'Asia Bukhara, l'Asia Tashkent o l'Asia Khiva, disposa de vuitanta-cinc grans, còmodes i prou netes habitacions, una petita piscina per descansar de la xafogor per si viatgeu a l'estiu, restaurant, servei de sauna i massatges, aparcament i una botiga de souvenirs on trobar artesanies, llibres, teixits i altres possibles records...  Pel meu gust, correcte, funcional i adequat per descansar un parell de dies, però sense cap encant especial.

La seva categoria és de 3 estrelles, encara que en alguna web indiquen que és de 4 (i  sincerament comparant amb altres hotels de 4 estrelles com els que trobem a Taixkent, no arribaria, ja que és una mica justet. Per tant, crec que les 3 estrelles s'acosta més a la seva categoria "real"). Tanmateix, el gran encant de l'hotel es troba fora, la seva ubicació és excel·lent per visitar el Registan... Cal tenir present que la majoria d'hotels de les grans companyies es troben un pel allunyats d'aquest monument i de la part vella de la ciutat.



Per fer la reserva des de casa nostra no hi ha casi cap cercador hoteler, excepte Expedia, que ho permeti (i que jo tingui coneixement), ja que encara Uzbekistan és un país que no té prou interès pels grans cercadors... Altra bona possibilitat és contactar amb alguna agència uzbek per tal de fer la reserva.

Per més informació podeu consultar les opinions d'altres viatgers a Tripadvisor o visitar la web d'Asia Hotels (en castellà -amb un mínim d'informació). Les imatges que acompanyen aquesta entrada són de la web de l'hotel. I per últim, us recomano visitar la secció d'allotjament d'aquesta mateixa guia, on trobar altres propostes, o l'entrada sobre un altre allotjament a la ciutat, Bahodir B&B.



dilluns, 15 d’octubre del 2012

El plov, el plat nacional de l'Uzbekistan


El plov és un dels plats més populars a l'Orient Mitjà i Àsia Central, essent amb tota propietat el plat nacional de l'Uzbekistan on s'han desenvolupat mil i un matisos segons les seves regions i productes... El sentit del plov va molt més enllà d'un plat a menjar o d'una delícia gastronòmica per haver-se convertit en un plat que forma part de tot l'univers vital dels uzbeks i els acompanya en festes i tradicions. Es serveix tant en la celebració del naixement com en els aniversaris o en el menjar d'exèquies. No hi falta en els grans banquets nupcials com no pot faltar com a mostra d'hospitalitat, quan, des de la família més humil a la més adinerada, tenen un convidat d'honor a la taula. I òbviament, és un dels plats principals de la cuina uzbeka en els àpats de cada dia...

Encara que inicialment pugui semblar un plat sense gaire encant no és pas així, ja que només a la cuina uzbeka compte més de seixanta receptes d'aquest arròs i hem de tenir present que amb diferents ingredients el podem trobar per tota Àsia Central i des de l'Àfrica a l'Orient d'Àsia amb altres noms com "pilaf", "pilau"," pilafi", "pilov" o "polov".

I de fet, a cada regió de l'Uzbekistan el plov té la seva pròpia manera de preparació, i diuen que els bons "gourmets", experimentats coneixedors de la cuina nacional de l'Uzbekistan, poden descobrir a cegues a quina regió pertany cada tipus de plov: Samarcanda, Taixkent, Khorezm, Kashkadariya, Bukharà o Fergana.


A més, els plovs es distingeixen per la festivitat en que es cuinen, així els nupcials acostumen a ésser les més suculents i amb més quantitat d'arròs i condiments.

Però, potser ja us preguntareu que condiments trobem en el plov ? Doncs, malgrat cada regió fa ús de diferents estris en la seva preparació i es poden trobar algunes importants diferències en els ingredients emprats podem dir que en un "autèntic" plov ha de constar: arròs, carn de xai, ceba, pastanaga, all i espècies (pebre negra, comí, etc.). Tanmateix, en ocasions no es prepara amb arròs sinó amb blat, faves o fideus o en d'altres la carn és de vaca, pollastre, faisà, guatlla o "kazi" (la carn del cavall). 

I per aquells que els pugui interessar saber més del plov,  properament faré una entrada dedicada especificament al plov de Samarcanda, la seva recepta i història, però de moment, per fer boca, us convido a llegir aquesta entrada sobre la gastronomia uzbeka on es pot veure com es prepara aquest deliciós plat.

dilluns, 8 d’octubre del 2012

Prokudin-Gorski: Els primers colors de Samarcanda

El soroll tremolos de les vies del tren creua les estepes russes a mitjans de l'any 1910. Ja fa força mesos que un vagó de tren especial equipat adequadament pel Ministeri de Transports del govern de sa altesa el Tsar Nicolau II viatja pels seus dominis. Disposa de tots els permisos per visitar àrees d'accés restringit i compta amb el suport de la burocràcia de l'imperi.

En el seu interior, un equipament extraordinari per l'època. Destaca una càmera fosca, diferents estris de treball fotogràfic i especialment, una càmera que prenia una sèrie de fotos monocromàtiques en seqüència molt ràpida, cadascuna a través d'un filtre de color diferent. En projectar les tres fotos monocromàtiques amb la llum del color adequat era possible reconstruir l'escena amb els colors originals. Durant anys, des d'aproximadament l'any 1900, el pare de la fotografia en color, Serguéi Mijáilovich Prokudin-Gorski, va projectar fer realitat aquest somni, documentar, amb fotografies en colors, l'enorme diversitat d'història, cultura i avanços de l'Imperi rus per educar als escolars de Rússia amb les seves "projeccions òptiques de color"...

Nascut a Funikova Gora (Óblast de Vladímir - Rússia) el 1863, es va educar com químic dedicant-se en cos i ànima a l'avenç de la fotografia. Va estudiar amb renombrats científics a Sant Petersburg, Berlín i París destacant per l'originalitat de la seva investigació que el va dur a produir patents per a la producció de pel·lícules i diapositives de color per projectar imatges en moviment.

Entre 1909-1912, i de nou al 1915, va completar els estudis d'onze regions de l'Imperi rus viatjant en aquest vagó de tren. La temàtica de les seves imatges comprenen des de les esglésies i monestirs medievals de l'antiga Rússia, als ferrocarrils i fàbriques d'una potència industrial emergent, la vida quotidiana i el treball de la diversa població de Rússia o les cultures i tradicions d'Asia Central i el Caucas.


Fou en aquests viatges que va arribar al remot cor d'Àsia Central i va visitar les ciutats i pobles de Samarcanda,  Bukharà, Grafovka, Dagestan, Batumi, Kazakhstan, Gunib, etc. i ens va deixar espectaculars imatges de la vida, l'arquitectura o les tradicions a principis del segle XX en aquests indrets.

Prokudin-Gorski va sortir de Rússia el 1918, anant primer a Noruega i Anglaterra abans d'instal·lar a França on va morir l'any 1944. L'any 1948, els seus hereus van vendre a la Biblioteca del Congrés dels Estats Units les seves úniques i precioses imatges gravades en plaques de vidre. I finalment l'any 2000, després d'una laboriosa tasca es va presentar i digitalitzar la col·lecció essent accessible a través d'internet.


Es conserven força imatges de Samarcanda. El fotògraf va mostrar bàsicament dos aspectes de la ciutat i els seus habitants. Per una banda, la seva arquitectura i monuments, en aquells moments, força malmesos pel pas dels anys (i no fou fins el temps de la URSS que va tenir lloc una important cura i reconstrucció) i per l'altra banda, una mostra dels seus ciutadans, tenint present les característiques ètniques i religioses de la comunitat que habitava la ciutat en aquella època, com podeu comprovar en les fotografies d'aquesta entrada...  

Madrassa Tilla Kari (Registan)
Shahr-i-Zindah
Shahr-i-Zindah
Bibi Khanum


+ info:
- Col·lecció Prokudin-Gorski a Biblioteca del Congrés dels Estats Units.
- Imatges de Prokudin-Gorski de la ciutat de Samarcanda.
- Per saber molt més d'aquest personatge cabdal en la història de la fotografia res millor que l'article La Rusia zarista a todo color de Xavier Valls Torner publicat a la revista Historia y Vida (número 526, gener 2012).

O podeu visitar aquest video recull d'algunes de les seves imatges:


dilluns, 1 d’octubre del 2012

Guía pràctica d'un país de Seda


En Sele, José Miguel Redondo, és l'autor del bloc "El rincón de Sele" on aquest madrileny ens mostra mil i una experiències dels seus interessants viatges arreu del món.

Avui us volia presentar i recomanar la seva "Guia práctica del viaje a Uzbekistan" que va realitzar a l'estiu del 2011 i on ens mostra la seva visió de Samarcanda: "Los monumentos de Samarkanda son extraordinarios: El Registán, Gur-a-emir y Shah-i-Zinda son realmente incomparables".

dilluns, 24 de setembre del 2012

El tasbīḥ del Mul·là Nasreddin


El Mul·là Nasreddin va extraviar un dia el seu tasbīḥ, una mena de rosari que fan servir els musulmans pietosos per pregar. El cas és que, ja de nit, el Mul·là estava de quatre grapes al terra, sota un fanalet d’oli, buscant i buscant en debades. Vet aquí que, en el pic de la desesperació, passà per allà el fuster del poble, un vell amic del Mul·là.

- “Ei, Nasreddin, però què fas així?”, digué l’home.

- “Busco el meu tasbīḥ d’àmbar”, es lamentà el Mul·là.

En veure l’estat penós del seu amic, el fuster decidí ajudar el Mul·là en la seva cerca. El cert és que els minuts passaven i passaven i aquell preuat tasbīḥ que no apareixia. Al cap de gairebé una hora de recerca infructuosa al voltant d’aquell fanal, el fuster, que no veia clara la situació, digué:

- “Però, anem a veure, Nasreddin, tu on has perdut el tasbīḥ?”.

- “Al menjador de casa”, mormolà el Mul·là.

El fuster, que cada cop entenia menys el que passava, esclatà:

- “Aleshores, per què busquem aquí sota el fanal?”.

- “Home, perquè aquí hi ha més llum”, respongué el Mul·là.

dijous, 20 de setembre del 2012

Experts en Àsia Central: Amu Daria, Associació per a la Promoció Cultural de la Ruta de la Seda

L’any 2007 va néixer a Barcelona Amu Daria, Associació per a la Promoció Cultural de la Ruta de la Seda, per fomentar l’intercanvi cultural entre Catalunya i els països d’aquesta Ruta i especialment amb Àsia Central.


L'entitat està formada per persones viatgeres o persones nascudes a l’Àsia Central o als països de la Ruta de la Seda, interessades per la història i l’art, apassionades per la fotografia, enamorades dels relats de viatges, de les llegendes i de les tradicions… i sobre tot, persones amb ganes de descobrir, compartir i aprendre dels pobles i cultures de la Ruta de la Seda: Turquia, Pròxim Orient, Caucas, Iran, Afganistan, Turkmenistan, Uzbekistan, Kirguizistan, Kazakhstan, Tadjikistan, Pakistan, Xinjiang, Tibet, Mongòlia i Xina.

Les seves activitats es centren en donar a conèixer aquesta realitat mitjançant viatges a l’Àsia Central, conferències i xerrades (com per exemple, sobre la Ruta de la Seda, l’Afganistan, el Kirguizistan, Ladakh, Mongòlia, l’Uzbekistan, el Pakistan, etc.), exposicions d’art o fotografia, espais gastronòmics, celebracions tradicionals (com el Nouruz - la festa de cap d'any persa i centrasiàtica que coincideix amb l'arribada de la primavera-), edició d’un calendari, sessions de cinema, concerts o actuacions musicals, tallers de jocs tradicionals (com el togyzqumalaq), sessions de narracions de contes, venda de productes, activitats d’oci, etc. i a promoure projectes de cooperació internacional i cultural amb aquests països.

Si voleu saber més o participar de les seves activitats us animo a escriure'ls a info@larutadelaseda.cat o a visitar la seva web www.larutadelaseda.cat 

I per cert, quatre dels seus membres va ésser els autors de diferents articles publicats al número 77 de la revista Altaïr dedicat a Àsia Central i  amb el nom de "Camins de Samarcanda" dle que ja us vaig parlar en aquesta entrada. En concret, els articles dedicats a la Vall de Fergana, al Mar d'Aral i al Kirguizistan.



Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...